BarcelonaTres dècades després de seduir milions de lectors amb ‘El món de Sofia’, Jostein Gaarder continua escrivint novel·les en què els personatges es pregunten pel sentit de la vida. L’última d’elles és la breu i reflexiva 'La mida justa'

Abans d’aquesta entrevista, Jostein Gaarder no havia fet servir ni una sola vegada el servei de trucades de WhatsApp. A l’autor noruec només li calen un parell d’instruccions per sortir-se’n: igual que els personatges dels seus llibres, aprèn ràpid. Gaarder despenja el telèfon des del pis d’Oslo on viu acompanyat de la seva dona. Conegut mundialment des d’ El món de Sofia (1991), novel·la amb la qual va resumir tres mil anys d’història del pensament occidental -des dels presocràtics fins a Sigmund Freud i Jean-Paul Sartre-, l’escriptor presenta ara La mida justa (Amsterdam / Siruela, 2020). Cal molt d’ofici per aconseguir que una faula tan senzilla com la que ha imaginat amagui tantes preguntes, que el lector es va fent amb una admiració creixent a mesura que el llibre avança. Transcorre en només 24 hores, les que el protagonista, Albert, passa a la caseta de camp on estiueja amb la família per prendre una decisió definitiva després que li acabin de diagnosticar una malaltia degenerativa irreversible. L’home dubta si val la pena continuar vivint i, allà tot sol, enmig de la natura, escriu una síntesi de la seva vida mentre medita sobre el seu futur immediat. ¿Val la pena continuar, quan els teus dies estan comptats?

En un dels passatges de La mida justa llegim: “Ser un ésser humà és això: Hi havia una vegada... i aleshores arriba la nit”. Aquesta és una novel·la sobre l’arribada de la nit a la vida d’un home que s’acosta a la seixantena.

L’Albert encaixava en el personatge que buscava perquè expliqués aquesta història, però els seus pensaments depassen la seva singularitat. D’alguna manera, podríem dir que parla en nom de tota la humanitat.

Li acaben de donar una notícia terrible: sap que la malaltia que té acabarà amb ell en qüestió de mesos.

És una situació extrema, ho reconec. La doctora li ha explicat el diagnòstic i té la dona a l’altra punta del món, en un congrés de biologia. Tots ens hem de confrontar, tard o d’hora, amb l’eternitat. Durant aquests últims mesos de pandèmia hem viscut una experiència col·lectiva sobre els nostres límits.

Els límits biològics de l’Albert estan clars, a la novel·la.

És una història de vida, mort i amor. D’aquests elements, el que pesa més -això penso- és l’amor.

Gairebé al principi del llibre, l’Albert escriu: “El món degoteja, sagna. I ara és el meu torn”. Un dels punts forts de La mida justa és com defensa idees diametralment oposades a l’egocentrisme i l’egoisme que imperen en la societat actual.

Aquesta novel·la es va publicar en noruec el 2018, però alguns dels lectors que se l’han llegit ara m’han dit que el que viu l’Albert s’assembla al que hem passat durant la crisi sanitària. Ell s’aïlla, es confina a la caseta de l’estany per fer balanç de la vida i prendre una decisió.

El to del llibre és confessional. Podríem pensar en alguns moments en Sant Agustí, un personatge que ha anat apareixent en diverses de les seves novel·les. A més de trobar-lo a El món de Sofia (1991), també va motivar Vita brevis (1993).

Sant Agustí va ser probablement el primer escriptor de la història que va escriure un llibre des de la individualitat. La seva aportació a la teologia i el pensament són fonamentals -i han format part del meu currículum acadèmic-, però em quedo amb el magnífic assaig autobiogràfic que són les Confessions.

El personatge de la novel·la va anar a la mateixa universitat que vostè i durant els mateixos anys. Es podrien haver trobat pels passadissos... o potser és un alter ego seu i tot, aquest Albert.

Em sento a prop del personatge de l’Albert, ho he de reconèixer. El faig estudiar a la mateixa universitat, i allà coneix l’Eirin, la seva futura dona. Jo també em vaig enamorar quan estudiava, i aquell amor m’ha durat fins ara. No és habitual que dues persones estiguin tant de temps juntes. És gairebé una raresa o una provocació. L’Albert i jo també compartim la passió per les ciències naturals, per l’astronomia i l’astrofísica. Els fets del llibre passen fa una dècada, així que em vaig imaginar algú deu anys més jove que jo. I malalt. Per sort, jo no ho estic.

No és el primer cop que la malaltia apareix en la seva literatura. Recordo la Cecilie de L’enigma i el mirall (1993), per exemple.

Aquell era un llibre sobre el temps i l’eternitat. A la Cecilie, que s’està morint, la visita un àngel, i mai sabem si és de debò o si ho fa en somnis o durant els efectes de la morfina.

La mida justa es pot llegir des d’una perspectiva realista -i destacant-ne la proximitat amb la ciència-, però també remarcant el misteri i la religiositat que impregnen algunes de les pàgines. ¿Amb quina de les dues versions es queda?

Totes les possibilitats de lectura són vàlides. Per a mi, l’element metafísic té una rellevància especial. Com a ésser humà em sento molt atret pels elements fantàstics que apareixen tant en la vida real com en la ficció. A aquests elements els podem donar una explicació plausible de tipus científic.

La primera vegada que l’Eirin i l’Albert s’esmunyen a la caseta vermella vaig pensar que aquell era un espai que, d’alguna manera, quedava al marge de la realitat.

L’arribada a la caseta té un punt mític, pot fer pensar en els contes del folklore. Buscar la profunditat és una característica intrínsecament humana. És per això que la metafísica té sentit: necessitem conservar l’esperança, creure que hi ha alguna cosa més, a banda dels nostres cossos.

Més endavant els personatges la bategen com la Casa de Conte i es recorda la història de la Rínxols d’Or. Com passa al llibre, rere la versió que s’ha popularitzat n’hi ha una altra de més inquietant.

És un conte que recordem per la nena que entra a la casa quan la família d’óssos no hi és, però si acudim a versions més antigues qui entra a la casa pot ser una bruixa o fins i tot un animal salvatge. Donar totes aquestes versions em servia per donar un to més fosc al llibre. És com el llac que hi ha al costat de la casa: és un lloc bonic i lluminós de dia però de nit fa por.

És el lloc on l’Albert planeja el suïcidi. Aquesta és una de les preguntes importants del llibre: ¿és lícit acabar amb la pròpia vida, si saps que tens una malaltia terminal?

Jo no condemnaria algú que se suïcidés per aquest motiu, però voldria que no ho fes. A l’Albert encara li queda un temps per acomiadar-se del món. I potser aquest temps té la mida justa.

També l’univers la té, la mida justa. En la novel·la diu que és gairebé un miracle que estiguem vius.

Sempre que he parlat amb astrofísics de l’origen de la vida m’han transmès aquesta idea. Quan mires cap enrere t’adones que el cúmul de casualitats és tan gran que si n’hagués fallat alguna tot això que coneixem no hi seria. El nostre món se sosté i es regula tot sol. Això és meravellós.

Però l’ésser humà hi incideix tant, en el món, que el canvi climàtic fa anys que és una realitat.

Aquest és un dels temes que em preocupa. Li he dedicat novel·les i serà el tema del meu pròxim llibre. Ara escric un assaig sobre la nostra responsabilitat amb relació al clima i la biodiversitat del planeta. Hem vist que podem unir les forces per lluitar contra una pandèmia com la del coronavirus. Potser podríem fer el mateix per salvar el planeta.

Aquests mesos hem sentit opinions fonamentades que parlaven de la responsabilitat humana a l’hora de permetre que el virus s’escampés per tot el planeta.

Tant de bo aquesta pandèmia ens faci més humils. L’espècie humana és vulnerable. Ho hem vist en països com Itàlia, el Regne Unit i Espanya, en què milions de persones s’han hagut de confinar per evitar l’expansió del contagi.

L’any que ve farà trenta anys de la publicació d’ El món de Sofia. Aquesta novel·la li va canviar la vida.

A nivell pràctic sí, però com a persona gens ni mica. Gràcies a l’èxit de la novel·la vaig poder viatjar arreu i els meus altres llibres han sigut traduïts a força llengües. El vaig rellegir fa dos anys per veure com apareixia l’ecologia en la història de la filosofia i em va decebre comprovar que la pregunta sobre com podem salvar la vida al nostre planeta no hi sortís ni una sola vegada.

Quatre llibres clau en la trajectòria de l'escriptor

El món de Sofia (Empúries /Siruela)

Gaarder va escriure El món de Sofia (1991) mentre era professor de filosofia en un institut. La repercussió que va aconseguir l’ha convertit en un dels grans longsellers de les últimes dècades. El llibre repassa la història del pensament occidental a partir de les lliçons d’Alberto Knox a la jove Sophie Amundsen. L’amenitat i l’interès de les explicacions del professor, els misteris quotidians i el ritme impecable de la novel·la van fer fortuna arreu del món. Es pot llegir en 65 llengües.

Maia (Empúries /Siruela)

Maia (Empúries /Siruela)L’escriptor assegura que l’èxit d’ El món de Sofia no el va canviar “gens ni mica com a persona”. Per això va continuar fidel a la seva narrativa al marge de les tendències del moment. Després de dos llibres infantils, La biblioteca màgica de Bibbi Bokken (1993) i L’enigma i el mirall (1993), va tornar a enfrontar-se a un dels pares de la filosofia, Sant Agustí -a Vita brevis (1996)-, i més endavant va oferir una mirada meravellada al cúmul de casualitats que van permetre que la vida s’instal·lés al planeta Terra ( Maia, 1999).

La noia de les taronges (Edicions 62 /Siruela)

En aquesta novel·la breu del 2003 Gaarder va tornar a centrar-se en un personatge adolescent, el Georg, un noi de quinze anys que viu amb la mare, el padrastre i una germana de divuit mesos. Un dia la seva àvia descobreix una llarga carta que el pare, mort una dècada enrere, li havia adreçat. La missiva inclou La noia de les taronges, que no és únicament una narració, sinó també una d’aquelles endevinalles que Sophie Amundsen resolia amb enginy a El món de Sofia. Aquesta novel·la curta va ser traduïda a més de 40 llengües.