BarcelonaDesprés d'una fructífera etapa com a periodista cultural a Barcelona, Emili Manzano (Palma, 1964) va tornar a Mallorca. Instal·lat a la Colònia Sant Pere, un petit poble que pertany al terme municipal d'Artà, l'antic presentador de Saló de lectura i L'hora del lector s'ha aconseguit reinventar com a traductor (Céline, Simenon, Modiano) i editor (Libros del Zorro Rojo). També ha continuat escrivint, guiat per la memòria –com ja va fer a Pinyols d'aubercoc (L'Avenç, 2007)– i tot just acaba de donar a conèixer Me'n record (Anagrama, 2024), en què reconstrueix retalls del seu passat íntim i familiar però alhora ofereix un retrat divertit, enginyós i a estones emotiu del món on va créixer.

Recordes llibres que vas deixar i no t'han tornat mai, haver anat a veure ovnis un estiu de 1980, que no vas tenir mòbil fins que vas tenir 40 anys... I també tens present que, de petit, creies que The Beatles i Los Bítels eren dos grups diferents.

— En unes memòries hauria avançat cronològicament, amb l'aspiració de ser coherent amb el que recordava com a veritat. Jo he optat per una altra via molt més lliure i juganera: he fet un llibre de records esparsos.

S'inscriu en una petita tradició de llibres que comencen amb la fórmula "me'n recordo", que va fundar Joe Brainard el 1970 i al qual s'han sumat Georges Perec i Margo Glantz.

— Joe Brainard va escriure el llibre més democràtic del món, perquè qualsevol lector podria escriure'n un basant-se en la seva pròpia vida. No conec ningú que no tingui records i que no sigui capaç d'escriure'ls. És un exercici que no requereix una imaginació literària ni una capacitat per estructurar un relat, per imaginar una trama... ni tan sols per desenvolupar la psicologia dels personatges.

El seu llibre i el teu s'assemblen més aviat poc.

— M'agrada conèixer les tradicions per pervertir-les una mica. Brainard és molt concís, escriu fragments esquelètics, flaixos. Perec, a més, exclou la cosa íntima. El seu Je me souviens vol representar la seva generació. Jo no he fet ni una cosa ni l'altra. Hi ha moments en què la meva memòria es vessa i el record es converteix en conte. Em permeto descriure, i també reconstruir diàlegs.

Comences recordant "les ungles brutes, esmolades i lluents, talment musclos de roca, de la doneta que venia a vendre llepolies a la sortida del col·legi".

— Aquella senyora era un bon contrast amb nosaltres, que anàvem a un col·legi força pijo. Començo així, recordant la madona del carrito, perquè és una manera de defugir el narcisisme. Un dels grans perills d'un llibre com el meu és creure que tot el que t'ha passat és interessant perquè té a veure amb tu i pots explicar-ho més o menys amb gràcia.

Hi aconsegueixes encapsular tot un món, des de la infantesa mallorquina fins a anècdotes viscudes amb amics com Francisco Casavella, enumeracions de gelats o dels programes de ràdio preferits, aquella vegada que vas conèixer Leni Riefenstahl i recordes que Hitler n'havia estat enamorat...

— Hi podia cabre qualsevol cosa, fins i tot unes quantes contrasenyes de Mortadel·lo i Filemó: "Ciertos tipos con bigote tienen cara de hotentote", "Los tipos que fuman puro tienen cara de canguro"... No tot havia de ser citar Montaigne i Ramon Llull. Som fills de l'alta cultura i de la cultura popular.

Homenatges fórmules periodístiques antigues com ara "macabro hallazgo".

— Són expressions que hem acabat utilitzant molt a ca meva. N'hi ha d'aquest tipus, però també de més singulars, com ara: "Avui menjarem un precioso pollo. Això ve d'un programa de les festes patronals d'Es Pla de na Tesa. El redactor d'aquelles notes va voler deixar-hi la seva empremta personal, tot i que ho va fer de forma anònima.

La família del teu pare era més present a Pinyols d'aubercoc. Aquí predomina la de la mare, que us llegia poemes i contes de Rubén Darío abans d'anar a dormir.

— La banda paterna era pagesa, molt tradicional, amb un llenguatge arrelat a la terra, costums, eines i gestos. Quan entraves a la casa familiar havies d'aprendre un vocabulari molt concret. En lloc de tancar, deien aclucar. La boca, en comptes d'obrir-se, es badava. La família paterna no havien viatjat ni parlaven llengües estrangeres. La de la mare era cosmopolita, parlaven alemany, tenien negocis hotelers. El meu avi matern s'havia comprat un dels primers cotxes de l'illa, i era tan mallorquí com l'avi patern.

A Me'n record expliques la mort de l'àvia materna quan era força jove.

— Va ser un drama. I m'ha costat molt creure que tenia dret de parlar-ne. Va morir després d'anys de malaltia i era jove, sí... Quan això va passar, la mare tenia 26 anys i jo només cinc. Durant molt de temps he pensat que era indelicat abordar-ho.

A casa vostra aquest tema no es treia. Tampoc es parlava de la Guerra Civil.

— No se'n parlava gaire, però tampoc s'esquivava. Tant els que la van guanyar com els que van perdre en van sortir molt tocats, de la Guerra Civil. Uns i altres van viure coses terribles. Quan jo vaig néixer, el 1964, se celebraven el que n'hi deien "veinticinco años de paz", imagina't tu quina broma tan sinistra. Eren els anys que a les notícies senties paraules com Matesa i opus... però a Mallorca vivíem un ambient molt diferent del de la resta d'Espanya.

Ja hi havia molt de turisme...

— Sí. Es volia fer creure els turistes que venien que això d'aquí no era una dictadura. S'autoritzava el biquini, la festa i la diversió.

La primera vegada que vas venir a Barcelona va ser el 1977, i et va causar impressió.

— Havia llegit La colla dels deu, de l'estimat Joaquim Carbó, i El zoo d'en Pitus, d'en Sebastià Sorribas, que construïen una imatge de la ciutat popular i menestral. També alguna novel·la de Juan Marsé, poemes de Jaime Gil de Biedma... i aquella espècie de Manhattan Transfer que va escriure Luis Romero, La noria. El que em vaig trobar era diferent del que havia llegit.

Expliques que, pujant la Rambla, et vas fixar en "els transvestits que hi havia als caps de cantó de la part baixa del passeig", en "els homes que exhibien impúdicament la perdiu als urinaris públics" i també en "els rètols de La Vanguardia que coronaven els quioscos de premsa".

— Una altra cosa que em va impressionar va ser que als bars el sobret de sucre hi portava la paraula escrita en català. La llengua no era una cosa reivindicativa, sinó industrial. Vaig pensar que el català, aquí, era una altra cosa.

Me'n record reivindica també multitud de paraules poc utilitzades com burotatxo, patatilla, colflori, pomot...

— Hi apareixen unes quantes paraules desaparegudes o en perill d'extinció. Quan me'n ve una al cap, l'apunto en un arxiu que tinc: Litri, frescales, esquijama. N'hi ha de mallorquines i d'altres que hem adaptat del castellà. El meu proper llibre serà un diccionari íntim, una mescla de treball de camp psicològic i autobiografia. La memòria es perd, però els records no.

Hi ha una frase de George Orwell que cites en què diu: "A partir dels 50 tothom té la cara que es mereix". Ara que en tens 60, t'atreviries a afegir res a aquesta frase?

— Deixa-m'hi pensar una mica... A veure què et sembla això: a partir dels 60 tothom té la cara que es mereix, però no el compte corrent.