BarcelonaCada nou llibre de Paolo Giordano (Torí, 1982) és rebut a Itàlia com un terratrèmol des que, amb només 26 anys, va assolir l’èxit internacional amb el debut, La solitud dels nombres primers (Edicions, 62). Com també és habitual, les ones sísmiques s'han estès per tot el món: el seu nou llibre, Tasmània, ens arriba ja amb milers d'exemplars venuts a tot Europa (en català a Edicions 62 amb traducció de Pau Vidal i en castellà a Tusquets). El protagonista és un físic convertit en escriptor i periodista –com el mateix autor– que viu una crisi existencial a causa de la impossibilitat de ser pare al mateix moment que observa com la civilització està a punt d’extingir-se. Tasmània és l'indret on seria més segur sobreviure en cas d'una apocalipsi.

La teva cinquena novel·la és la història d’un home en crisi. Què li passa?

— Segurament es tracta d'una crisi existencial. Potser la clàssica crisi dels 40. És un moment de redefinició de la seva vida i les seves relacions. El protagonista s'havia projectat sent pare, però quan veu que no és el camí que pot seguir es troba una mica orfe d'idees. És com si passés per un petit dol, però un dol sense un trauma real, és el dol d’una idea. Són coses que passen, per exemple, quan s'acaba una història d'amor.

També volies abordar la redefinició de la masculinitat?

— Sí, m'interessava fer una mena de catàleg d'actituds masculines. La feminitat s’ha analitzat més, per necessitat, perquè amb menys poder i més vulnerabilitat s'ha hagut de construir una consciència d'ella mateixa i del seu lloc al món, cosa que no ha fet la masculinitat. Aquests homes no comprenen del tot què els passa a nivell més existencial. Ho trobo interessant, perquè són persones formades, gairebé tots són físics, catedràtics, persones que creuen saber els secrets íntims del món i de l'Univers, però es perden en qüestions que tenen a veure amb les relacions humanes. Crec que és una cosa bastant estesa en el món modern: és un món ple d'experts, però ser expert no necessàriament vol dir que t'hagis adaptat a la complexitat del temps en què vivim. I també és interessant veure com això sorgeix en la contraposició més òbvia, la primera que ens trobem en la nostra vida, que és aquesta dicotomia entre home i dona, femení i masculí. ¿Fins a quin punt aquesta idea primitiva es manté mentre considerem que estem immersos en una civilització més progressista i més avançada?

El protagonista es troba un món també en crisi: per l’emergència climàtica, els nous models de parella i de paternitat, el feminisme, la crisi en la religió, les guerres… Sembla que ho vulgui explicar tot, abastar-ho tot.

— Sí, això també és un joc. Aquesta novel·la és el contrari de la profunditat, d’alguna manera es manté en la superfície i toca de manera tangencial tots els temes. Però tot el que hi esmento són coses que van passar en aquells anys. Vaig anar buscant què havia sortit als diaris cada mes i què tenia jo a les meves fotos, missatges i mails, com un arxiu íntim. Tots aquests temes que esmento semblen enormes, però són coses del dia a dia.

Les grans tragèdies són al costat de les petites misèries quotidianes. Conviuen en el mateix pla. Però què ens importa més?

— Ens importa el que és més proper, i això també pot ser preocupant. Durant els anys de què parlo [a partir del 2015] hi va haver crisis i fets greus i van tenir l'efecte de tornar-nos més locals. Això també es veu en la política. La nostra reacció no va ser de més transparència i obertura, sinó més aviat de replegament: tancar les fronteres i virar cap a la dreta, tenir cadascú cura del seu jardí. La dimensió humana és imprevisible davant aquests fets que són tan nombrosos i tan complexos, que realment fan por.

També ens han fet menys sensibles? Al llibre descrius com es miren els vídeos de les execucions terroristes.

— Ho fèiem, no? Era bastant habitual. Seguíem el nostre dia a dia amb la percepció clara que, alhora, estaven decapitant persones.

Igual com ara convivim amb la guerra.

— Exacte. L'últim any he estat dues vegades a Ucraïna, en vaig tornar al juliol, i durant un mes vaig notar com una sensació gairebé d'estrabisme, d'una convivència impossible entre aquestes dues realitats. És a dir, si una és real, l'altra no ho pot ser, i al revés. Per a mi s'està convertint en un problema existencial. Aquest desdoblament amb la invasió d'Ucraïna va ser molt i molt fort, però ja l’havia començat a explicar a Tasmània i el continuaré explorant: ¿com s'ho fa la nostra ment per posar junt allò i això, quan tot el nostre pensament és ple també de preocupacions reals? Esclar, som evolucionats, som sensibles, estem informats i sabem que existeix allò al mateix temps que les coses amb les quals convivim. Abans de les xarxes era més fàcil. No és que no sabéssim les coses que passaven en altres llocs, però com a mínim era més limitat, no era una metralleta, un mirar Twitter constantment.

El personatge de la periodista Curzia ens aproxima al periodisme que vol canviar el món. Tu també escrius en mitjans i has estat en llocs en conflicte. Mantens la fe en el periodisme?

— Canviar és anar massa lluny. Potser tampoc és l'horitzó en què es mou el periodisme. Durant els anys dels atemptats, veníem d’una època en què es deia que es podia fer periodisme amb el mòbil i que ja no tenien sentit els mitjans. Amb el covid, tots ens vam adonar de fins a quin punt era central encara la informació, que és un dels pilars de la vida, també a escala internacional. Hi ha llocs al món, com Rússia, l'Iran, l'Afganistan, Síria o el Iemen, que estan lluny de la informació i és una cosa que no ens esperàvem. Em sembla que no hauríem de tenir dubtes que el periodisme independent, encara que estigui en crisi, és vital.

Tot i que les enquestes diuen que a molta gent no li interessen les notícies.

— Però tampoc has de fer només el que interessa a la gent. És una trampa que ens hem construït nosaltres mateixos, també els escriptors. ¿Hem d’anar cap a on vol la massa? Doncs potser no. Has de ser allà on trobes que és sensat anar. És difícil arribar a dir-se un mateix: "Sí, això és el que pots fer i el que hauries de fer". Però, quan ho fas, t’allibera.

Sobretot si amb 26 anys tens l’èxit que vas tenir.

— Sí, tot et diu que has de fer coses importants. Però jo he fet llibres diferents. De vegades el camí que fas com a escriptor sí que pot trobar-se amb les expectatives dels lectors i de vegades se n'allunya, tampoc és que es pugui preveure o dirigir. I has d'acceptar que surti com surti, abans que perdre ocasions intel·lectuals.

En aquest llibre el protagonista potser se t’assembla més que mai?

— La crisi de parella és bastant inventada. De fet, estàvem molt units, en aquella època. Potser el fet d'escriure aquest llibre era com una espècie de test d'estrès. Em sembla que la sensació d'opressió que nota el protagonista en l'aspecte familiar és molt burgès. Les fantasies de fuga són una constant en la vida, però les crisis que passen a Tasmània les escric a posteriori. No volia fer una exploració de l’angoixa, sinó tenir una perspectiva més continguda.

Tal com descrius la parella, la Lorenza, és només una observadora. Em sorprèn que es quedi esperant pacientment que ell sàpiga què vol.

— Ella no té por. Potser sap més coses que ell, però també té un punt d'atzar perquè no sap del tot com acabarà. Hi ha moments en què les persones tenim la necessitat de perdre'ns i mai saps com tornaràs. No voldria cenyir-ho al terreny personal, però amb la meva dona hi ha aquesta confiança i alhora aquesta capacitat de sacrifici. No és que jo vagi a buscar aventures, però sí que, per la meva feina com a escriptor, vaig pel món a la recerca de situacions que em poden desestabilitzar. Aquest any, dels dos viatges a Ucraïna, n'he tornat diferent. Però ella no ha intentat evitar que volgués repetir-ho, tot i saber que en tornaria en pitjors condicions. Són riscos, sí, però són riscos que t’encoratgen perquè l’escriptura viu d'això, de la possibilitat de posar en joc la comoditat del teu entorn.

El personatge del catedràtic Novelli planteja un dilema moral: es pot ser amic d’un misogin?

— Tu què en penses? És complicat. Intento ser molt obert i comprensiu, però els últims anys soc més taxatiu en aquest tema; per sort, no tinc amics obertament misògins o abusadors. Políticament, m'he adonat que hi ha posicions que són molt difícils de conciliar. A Itàlia, per exemple, veure'm amb algú que sigui d'extrema dreta ho veig impossible. No veig la manera de passar-ho per alt. Per exemple, amb el tema d'Ucraïna, sí que he modificat i he tallat algunes relacions, cosa que no vaig fer durant el covid, per exemple, amb els antivacunes, perquè també veia clarament el nivell d'invasió de l'autoritat sobre els cossos, i aquesta dimensió la respecto. Però quan és una dimensió col·lectiva o que té un impacte en la vida dels altres, soc més rígid. Em sembla gairebé infantil dir que l'amistat ho superarà tot. Crec que en aquesta ciutat ho vau veure també amb el tema de l'independentisme: potser no totes les amistats van sobreviure a posicions extremes.

L’amic Giulio serveix per parlar de paternitat i dels nous models de família.

— Sí, és una paternitat molt ferida. Amb Tasmània l'única cosa que vaig fer va ser observar la situació dels meus amics i coneguts. Per edat, tinc al meu voltant quatre o cinc divorcis molt problemàtics, i tinc famílies reconstruïdes més d’una vegada. Més a Itàlia que aquí, que teniu un recorregut més progressista, ens agafem a la idea de família tradicional, però és difícil trobar avui la família pura, somiada. I, a la vegada, a mi també m’empipen les idealitzacions contràries, que les famílies reconstruïdes siguin el paradís. Tinc una família recomposta i hi ha hagut molt de patiment de tots i molt d'esforç. És una cosa que s'ha de dir.

A banda de Tasmània, hi ha algun lloc on estiguem fora de perill?

— No que jo sàpiga. I si el sabés no ho diria gaire alt. No pots convidar tothom al búnquer!

Al llibre escrius: "Tothom ha de tenir un pla B". Quin pla tens?

— Aquests últims mesos penso molt en el mar, que mai he tingut a l'horitzó. Visc a Roma i m'he criat a Torí, el meu paisatge és la muntanya i la plana padana. I sempre m'ha fet por, el mar. Però ara hi penso molt, potser és un petit pla de fuga.