Carles Morell: "L'educació hauria d'evitar l'esquarterament"

BarcelonaEncara que tingui poc més de 30 anys, Carles Morell (Artés, 1992) ja ha publicat mitja dotzena de llibres. Va debutar fa més d'una dècada amb Els vapors que maten (Galerada, 2014), que va rebre el premi Amadeu Oller, i des de llavors ha combinat la poesia, amb títols com Disponibilitat (Pagès, 2018); els dietaris, amb Notes per a un solo de Scriabin (A Contravent, 2017), i l'edició de correspondències com la de Joan Vinyoli i Eudald Puig (CCG, 2018). Les variacions del pols (Quaderns Crema, 2025) trenca un silenci editorial de set anys, però conté notes escrites fa gairebé una dècada en què l'autor reflexiona sobre l'amistat, l'amor, el naixement de la vocació literària i l'educació actual.

El primer autor que apareix al teu nou llibreés Josep Pla. "El drama literari és sempre el mateix: és molt més difícil descriure que opinar", assegura Pla en relació amb el Dietari de l'escriptor i advocat Francesc Rierola, escrit a finals del segle XIX.

— Fer un dietari en català és, en certa manera, un homenatge a Josep Pla. Va ser ell qui va obrir el camí d'aquesta literatura que en deia de l'observació. El faig sortir al principi del llibre i en molts altres moments. De fet, Pla m'acompanya fins al final de tot. Un amic em va dir que no parlés tant de Pla, perquè em dirien que m'hi volia assemblar, però no li vaig fer cas: no conec cap francès que tingui reticències a l'hora de parlar de Baudelaire o d'algun altre clàssic indiscutible.

De tant en tant li piques la cresta, com quan a Notes disperses dedica unes consideracions a la família i a la parella...

— Aquestes pàgines en què Pla parla de l'amor físic cauen en el ridícul. És la meva opinió personal. N'he parlat amb en Pere Rovira, amb qui ens uneix una bona amistat, perquè coincideix amb la seva concepció. L'amor entre un home i una dona ha de ser físic perquè existeixi, escriu en un dels seus últims dietaris Rovira, l'autor de La finestra de Vermeer [Proa, 2016] i Música i pols [Proa, 2019].

Les variacions del pols és un dietari on apareixen uns quants dietaristes amb qui tens o has tingut relació: hi ha en Pere Rovira, però també l'Enric Sòria i en Feliu Formosa, entre d'altres. I hi ha el poeta Lluís Solà.

— Amb tots ells hi he tingut o hi tinc amistat. Després de Les variacions del pols he anat escrivint un llibre de retrats de poetes vius. Sempre ens queixem que no ens fan gaire cas. En aquest llibre dedico retrats extensos a autors com Lluís Solà, Ramón Andrés, Pere Rovira... Altres poetes amb qui m'he vist darrerament són Narcís Comadira, Miquel Desclot i Carles Camps Mundó.

La majoria d'amics del món literari que menciones al dietari superen els 60 anys. "Hi ha la por de quedar-me sol, davant d’una incomprensió total, a poc a poc, qualsevol dia inesperat", escrius.

— És una sort tenir amics d'entre 60 i 90 anys. Una cosa important és que són molt generosos: en saben molt més que jo, però em deixen ser al seu costat i puc créixer i aprendre amb ells. També fa molta por perquè, esclar, se'n van anant...

En un passatge de Les variacions del pols expliques que t'has entès més amb aquests autors d'altres generacions que amb els coetanis. Creus que té a veure amb una timidesa teva que s'ha percebut com a "immodèstia aparent", en una por vista com a "atreviment i petulància"?

— A vegades aprofito el dietari per fer examen de consciència, i en un determinat moment em retrec que la inseguretat a vegades m'ha fet sentir massa segur. Els tímids sembla que ataquin el món, però en realitat se senten atacats. És un retret que em vaig fer llavors: ha passat molt de temps des que vaig escriure aquest fragment, no hi donaria tanta importància... Estem parlant d'edats molt primerenques i s'evoluciona molt ràpidament.

El llibre arriba fins al teu 27è aniversari. Era un moment difícil laboralment, en què dubtaves si deixar la feina de professor d'institut. Llegim: "La mentida a les aules és constant, s'ha convertit en un ingredient imprescindible".

— Vaig dedicar-me set anys a la docència.

Vas acabar plegant?

— Sí, sí, poc abans de fer els 30. Tinc un dietari posterior a Les variacions del pols en què hi havia unes quantes notes sobre l'educació, però les vaig acabar eliminant perquè no volia transmetre cap toc d'amargor. Des de llavors faig feines per a diverses editorials. He tornat a Artés, el poble on vaig créixer, i estic molt tranquil a casa, escrivint, passejant... Visc molt millor que abans, des del punt de vista de la calma. També com a català. Després d'uns anys a Barcelona vaig acabar adonant-me que no era gaire benvingut, cosa que no passa amb els turistes.

Et queixes de la presència minvant del català.

— Les reculades del català són cada vegada més fortes. Viure residualment en una ciutat com Barcelona, que també és casa teva, és horrible. La vida de poble se m'ha acabat fent més amable. M'hi he reconciliat.

Expliques que a la teva família no hi havia ningú de lletres, però així i tot et van donar suport quan vas dir que volies estudiar filologia catalana.

— Vinc d'una casa on pràcticament no hi havia llibres. Així i tot, els pares sempre m'han donat tota la llibertat perquè estudiés el que volgués. Escric des que era molt petit, és la meva vida. Ho visc com una cosa molt natural.

Abans de guanyar el premi Amadeu Oller amb Els vapors que maten vas escriure una novel·la. No sabia que el poeta Carles Hac Mor va ser un dels primers que la va llegir i que va creure en tu.

— Al principi, a més de fer poemes havia escrit contes i fins i tot em vaig atrevir amb una novel·la. Era un llibre probablement per estripar, i així va acabar. Però en Carles Hac Mor i l'Ester Xargay van creure en mi des de molt aviat. Van ser molt bons amb mi tot i les discrepàncies ideològiques i sobretot estètiques que teníem.

Deixa'm tornar breument a la teva etapa com a professor. "Els equips docents són insofribles, típiques reunions idiotes –assegures–. Si no innecessàries, en tot cas feixugues del tot: es podrien resoldre en cosa d'un quart, i no de tota una hora interminable". Dels alumnes et molesten els crits dins l'aula i el to agressiu que a vegades gasten.

— Vaig tenir un xoc amb el món dels adults. Ara ja m'hi he adaptat per pura supervivència. No sé fins a quin punt els crits tenen a veure amb el nostre tarannà mediterrani, que jo no el tinc gaire... A casa sabem riure però som formals. Quan vaig anar creixent i vaig veure com eren els adults –el guirigall, totes les formes que s'han perdut, la manca d'educació– vaig quedar molt decebut.

Et fallaven tant els alumnes com els professors, oi?

— Sí. El professor no ha de ser només un model de llengua, també de conducta. Voltant pel món em vaig trobar de tot: al costat de molt bons professors n'hi havia de lamentables. L'educació hauria de tenir a veure amb el bon tracte, amb la humanitat i amb el fet que a ningú se'l trepitgi. L'educació hauria d'evitar l'esquarterament.