BarcelonaEl testimoni que explica Camille Kouchner al seu primer llibre, La familia grande (Península), ha sacsejat França. L'advocada i professora universitària de dret privat hi recorda com el seu padrastre, el politòleg, assagista i exdiputat al Parlament Europeu Olivier Duhamel, havia abusat sistemàticament del seu germà bessó quan tenien 14 anys. La tempesta mediàtica que el llibre va desencadenar va ser espectacular, i fins i tot va acabar amb un canvi legal de l'edat de consentiment sexual. ¿Podia ser que un dels grans referents de l'esquerra hagués sigut capaç de mantenir una relació incestuosa amb el seu fill adoptiu? Per què l'autora havia esperat tres dècades a denunciar-ho públicament? Quina mena de família -i de societat- pot viure donant l'esquena a uns fets tan pertorbadors? A través del relat de la seva vida íntima, Camille Kouchner analitza un país en ple procés d'examen de consciència sobre els abusos sexuals, la pederàstia i l'incest.

La mort de la seva mare, la politòloga i escriptora Évelyne Pisier, el 2017, la va desestabilitzar tant que es va posar a escriure La familia grande.

— Sí. Un dels vincles que tenia amb la mare era a través de les paraules: a més de ser escriptora, amb ella ens havíem escrit moltes cartes. Quan va morir vaig necessitar prendre la paraula jo. Era una manera de traslladar la vivència personal i familiar a la representació literària, una mica com el que va fer Milena Busquets a També això passarà, un llibre que em va agradar molt, a partir de la mort de la seva mare.

El que explica vostè, però, no és únicament el dolor per haver perdut algú estimat. La seva desaparició és la punta de l'iceberg per estudiar tota la seva família. De la mare, per exemple, posa en qüestió la seva idea de llibertat.

— La familia grande és un homenatge a la llibertat, sobretot a la llibertat d'expressió. Recorro cronològicament les diverses etapes d'una vida. No em pregunto tant per la llibertat sinó per com la podem assumir en diversos moments. Quan ets petita, no pots entendre la noció de llibertat dels adults. D'això me n'he adonat quan ja era adulta. A la meva família tothom ha fet llibres amb el seu relat. La mare, el pare, el padrastre... tothom ha donat la seva visió. Ara em tocava a mi.

Quina relació ha tingut amb el seu germà bessó?

— Durant molt de temps, més que una relació, els dos representàvem una unitat. Amb el germà gran era diferent, ens portàvem bé, però hi havia més distància.

Un dia li va explicar, a la seva habitació, que el seu padrastre li havia dit "t'ensenyaré una cosa, ja ho veuràs, tothom ho fa". "Tot seguit em va fer carícies, i després, ja ho saps...", recorda al llibre. Vostè va treure importància al que ell li deia.

— Sí. Amb un drama així, la vergonya ve de seguida. El meu germà necessitava dir-me coses, però fent servir tan poques paraules com pogués. Els silencis eren tant o més eloqüents que el que m'explicava. Després de la confessió, hi va haver com una espècie de buit en la meva vida. En aquells moments no estava preparada per jutjar tot allò.

Era a finals dels 80. Tenien 14 anys.

— Tots dos passàvem per un moment en què crèiem que ja érem grans, però no era així.

La va afectar especialment perquè li havia passat al seu germà bessó?

— Diria que era, més aviat, perquè tots dos teníem la mateixa edat. Podia intuir que el que passava era atroç, però era una edat en què no tenia ni l'experiència ni la capacitat de representar-me allò que estava passant. Vaig intentar restablir el món d'abans, perquè és molt difícil odiar les persones que estimes i que necessites.

No se'n va sortir. La familia grande és la crònica d'un llarg silenci i de com, finalment, es va atrevir a trencar-lo.

— Tot això m'ha pres les ganes de viure durant molt de temps. No volia escriure un llibre de denúncia ni passar comptes amb ningú, sinó explicar com les paraules poden ajudar a expressar el silenci. Em calia arribar a dir el que és impensable. El suïcidi també és d'un d'aquests temes impensables.

N'hi ha hagut diversos, de suïcidis, a la seva família. El que la va afectar més va ser el de l'àvia. Es va treure la vida el 1988, quan tenia 64 anys.

— A la família, les dones eren models. Donaven confiança, t'indicaven el camí que havies de seguir. El suïcidi de l'àvia va ser una situació d'una violència increïble. Va marcar un abans i un després. De fet, durant un temps la mare es va convertir en la meva filla, me n'havia d'ocupar jo.

En aquells moments, els seus pares ja feia temps que estaven separats i havien refet la vida amb noves parelles. El seu pare és l'exministre i cofundador de Metges Sense Fronteres Bernard Kouchner. Travessa tot el llibre com una ombra.

— Era una ombra per a nosaltres, per als fills. Fora de casa tenia una gran presència. De fet, tothom poc o molt ens deia coses d'ell, perquè l'havien vist aquí o allà. Però nosaltres amb prou feines hi teníem contacte.

L'aparició del padrastre va canviar les coses. De petita l'adorava.

— Sí. Tenia ideals revolucionaris, estava compromès amb Xile, per exemple, però no havia fet la revolució. Era fill de la gran burgesia i tenia deu anys menys que la mare. Això ho penso ara. També havia estudiat molt, i això em va donar moltes coses bones.

D'alguna manera, el llibre analitza també aquesta esquerra francesa que acaba instal·lant-se al poder. Descriu la transició entre l'esquerra revolucionària i l'esquerra caviar a la dècada dels 90.

— Hi havia un posicionament ideològic que, amb l'arribada al poder, va derivar cap al pragmatisme. La gran família de la qual parlo al llibre -és com s'hi referia el meu padrastre, sempre en castellà, la familia grande- va començar sent una família reconstruïda a partir de noves parelles i membres que s'hi incorporaven. A mesura que passava el temps, però, apareixen nous elements que cada vegada comptaven més, i que es barrejaven amb els interessos, els diners i el poder. L'estructura inicial es va anar perdent.

A la propietat de Sanary on es reunien als estius hi havia un clima de permissivitat (nuesa a la piscina, petons...) que, després del que va passar, es llegeix amb inquietud.

— Volia ser tan honesta com pogués, quan escrivia, i penso que el que explico podria haver passat en molts altres llocs. Quan ets una criatura i vius en aquest ambient, t'ho prens com la norma, no hi ha contramodel. Va ser molts anys després, quan vaig tenir fills, que vaig adonar-me que no volia que ells passessin per tot això. Sanary no era un lloc només excessiu. Jo admirava molt tothom que hi anava, veia com la gent s'ho passava bé, escoltava les seves converses.

Molts anys després dels fets, el dia que van explicar a la mare què havia passat amb el seu germà bessó, la reacció d'ella els va sorprendre.

— Totalment. Jo creia que la mare ens entendria. No pensava que es posaria al costat del seu marit. Va ser la fi de les il·lusions. Hi ha una diferència entre ser valent i tenir força. La mare va ser sempre una persona valenta, però no va tenir prou força per defensar els fills. Quan vius un drama així has d'arribar a un grau de coneixement que deixi enrere a qui estimes i a qui tens confiança. No va ser el seu cas. S'ha de dir que la societat, en aquells moments, no hi ajudava.

Ara sí?

— La situació ha canviat, sí. Per fi la societat comença a escoltar les víctimes d'abusos. Tot passa per la paraula, i la literatura permet compartir aquests testimonis. Em preocupa més que escoltem les víctimes d'abusos sexuals que el càstig als agressors.

De fet, el delicte del padrastre ha prescrit, igual que la relació pedòfila que explicava Vanessa Springora a El consentiment.

— La Vanessa feia les preguntes adequades, en aquell llibre. Quan es donen uns fets així, no es pot parlar de consentiment. Segueixes els adults, ells et diuen com comportar-te, t'eduquen. Quan et diuen que vagis a dormir o que no facis segons què, no és que hi estiguis d'acord, sinó que obeeixes. Per què? Perquè creus que volen el teu bé. A casa nostra hi havia molt d'amor i confiança.

Hi ha hagut canvis recents a la legislació francesa: 15 anys pel que fa al consentiment sexual, i 18 pel que fa al consentiment en una relació incestuosa.

— El rol del dret és canviar la mirada sobre les víctimes. Les sancions han d'arribar després que les haguem escoltat. Per què es donen silencis tan llargs? Per què algunes víctimes tenen forats a la memòria i no recuperen la consciència dels fets fins al cap de molts anys? La llei, la cultura i la literatura han d'ajudar a millorar aquestes situacions.

Parla d'un sentiment de culpabilitat molt gran. L'ha deixat enrere, un cop ha publicat el llibre?

— No sé si ha canviat gaire, aquest sentiment. M'agrada descriure'l com una hidra de diversos caps: a vegades un d'aquests caps creix i t'ataca. La culpa és irracional i encara em persegueix. Ara la veig venir i li demano que em deixi tranquil·la, però no sempre me'n surto. Soc culpable, sí, però no em condemno. Tinc esperança.

El seu germà bessó no ha dit res, però tampoc el seu padrastre.

— Amb el llibre he transmès el silenci al meu padrastre. Ara és ell qui el té dins seu.

Ha passat pel seu propi calvari personal abans d'arribar a aquesta conclusió i poder escriure.

— Sí, però si m'ho miro després d'acabar el llibre i de publicar-lo, hi ha alleujament i esperança.

També per part del seu germà bessó?

— No diré res en nom seu. M'ho vaig prometre quan escrivia i des que va sortir el llibre ho he respectat. Si el meu germà vol parlar algun dia, ho farà. Si vol continuar en silenci, és igual de respectable.

____________________

Compra aquest llibre

Fes clic aquí per comprar La familia grande a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.