BarcelonaArnaldur Indridason (Reykjavík, 1961) és, des de fa anys, un dels referents de la novel·la negra nòrdica contemporània: traduït a més de quaranta idiomes, ha venut més de vint milions d'exemplars dels seus llibres i és pare de l'inspector Erlendur Sveinsson. L'escriptor islandès ha passat per Barcelona per participar al BCNegra i presentar el seu últim llibre, El rey y el relojero (RBA), on abandona el seu cèlebre detectiu per traslladar-se fins al segle XVIII. Indridason imagina un encontre insòlit entre el monarca danès, Cristià VII (1749-1808), i un rellotger que prové d'una Islàndia on els infants es moren de fam, les epidèmies assoten la població, i s'han de cavar metres de neu per poder sortir de les cabanes de torba.

¿Per què ha abandonat el detectiu Erlendur Sveinsson i ha viatjat a la Dinamarca i a la Islàndia de finals del segle XVIII?

— Vaig trobar una bona història, la d’un rellotger que es deia Jón Sivertsen, el pare del qual va ser executat a Islàndia per infringir el codi Stóridómur. Aquest codi preveia càstigs molt durs per a diversos delictes morals, com l'incest o tenir fills fora del matrimoni. En la novel·la introdueixo un element de ficció que és el fet que aquest rellotger aconsegueix restaurar un famós rellotge dins el palau i allà coneix el rei Cristià VII. Invento un encontre entre el fill del condemnat a mort amb el fill de l’home que va firmar la sentència de mort.

¿Els càstigs per crims "morals" eren més durs a Islàndia que a altres llocs d’Europa?

— Existien codis que podrien ser comparables a altres llocs, però Islàndia era una illa i es considerava que el perill de l’incest era més elevat. En el meu llibre, un home i una dona són condemnats a mort, perquè ella ha tingut relacions sexuals amb ell i el seu fill. La intenció del codi era prevenir que nasquessin fills fora del matrimoni. Era un problema greu perquè les dones difícilment podien desfer-se de l’evidència del crim que havien comès. Moltes mares es veien obligades a deixar els fills a la intempèrie per salvar la seva pròpia vida.

El llibre parla de fets del segle XVIII, però té ressons en l'actualitat: la indefensió dels més vulnerables davant l’abús de poder...

— Absolutament. La història succeeix a Islàndia, on les autoritats eren molt estrictes i van anar molt lluny en el seu afany de castigar les dones. A la vegada, hi ha l’abús de poder del rei, i la censura. Tot es materialitza en la relació entre el rei i el rellotger, que ha de decidir si explica la veritat o diu mentides. El monarca no tolera ni pot suportar escoltar la veritat, i el rellotger és molt conscient que depèn del que digui, arrisca la vida. És quelcom que veiem cada dia i tot està empitjorant. Circulen moltes notícies falses i hi ha qui les vol creure.

Malgrat el desequilibri de poder, el rellotger dona una lliçó al rei.

— Sí, perquè és un narrador intel·ligent. Sap el que pot explicar i quan fer-ho. Tanmateix, ell no és conscient que a la vegada està revelant un secret del palau del qual ningú s'atreveix a parlar i això encara enerva més al rei.

Per tant, els narradors tenen un gran poder...

— Esperem que sí [riu].

El rei li pregunta al rellotger què és el temps.

— En tots els meus llibres surt aquesta qüestió: què és el temps, com influeix en la nostra vida? Com els esdeveniments del passat marquen el nostre present. Tanmateix, en aquest llibre el temps té molt més pes, sobretot el concepte del temps. Al segle XVIII, les idees sobre el temps eren bastant primitives. Clar que ara tampoc sabem què és el temps.

¿El seu concepte del temps ha canviat amb l’edat?

— És possible. Continuo bregant amb aquest tema. No sé què és el fenomen del temps ni quina influència té sobre nosaltres. L’únic que puc dir és que al final ens matarà a tots. El rellotger sí que arriba a la conclusió que cada vegada que fa un pas cap endavant en el present, en fa un enrere en el passat.

¿Com s’ha aproximat a la vida d’un monarca tan controvertit com Cristià VII, a qui van apartar del poder pels seus problemes mentals?

— He intentat fer una aproximació tan divertida com m’ha estat possible. Vaig tenir la sort que és un personatge real que va viure en el moment que situo la meva història i és interessant dins la història de Dinamarca. He aprofitat al màxim el fet que fos imprevisible, tingués canvis abruptes d’humor i atacs d’ira. El rellotger no sap mai amb quina versió del rei es trobarà. Per a un escriptor, és un personatge fantàstic.

Islàndia va ser una colònia durant molts segles. ¿Fins a quin punt això ha afectat la identitat del país?

— Va ser molt dur ser una colònia de Dinamarca, perquè els danesos van fer el que fan tots els països amb les seves colònies: explotar-la tant com van poder durant més de sis-cents anys i no donar gaire cosa a canvi. La part positiva és l’intercanvi cultural, perquè molts islandesos van anar a estudiar a Copenhaguen. Econòmicament, però, va ser nefast.

¿I això encara perdura en la memòria del país?

— No, ja no en queda gaire cosa. Tenim una relació molt afectuosa amb Dinamarca. Des del 1944, any en què ens vam independitzar, les relacions han estat molt cordials. Un fet important va ser que ens tornessin els nostres manuscrits, que havien tingut durant segles i consideraven seus.

El seu pare, Indriði G. Þorsteinsson, va ser un famós periodista i escriptor. ¿Li ha facilitat les coses o ha fet que fos més complicada la seva carrera?

— El meu pare era molt conegut i jo no volia seguir la seva estela. Però vaig créixer en una casa que sempre era plena de periodistes i escriptors, i el primer so que recordo és el de la màquina d’escriure, perquè el meu pare es passava el dia escrivint. Quan creixes en un lloc així, t’acabes contagiant. Això ha fet, però, que no comencés a escriure fins a una edat tardana i que escrivís novel·la negra, un gènere que el pare mai va tocar.

¿És per això que escriu novel·la negra?

— És un gènere que m'agrada. Durant molts anys era difícil plantejar-se escriure novel·la negra a Islàndia perquè hi havia el convenciment que no hi podia funcionar. Era molt menystingut, es considerava com la literatura dels quioscos. Ara és el gènere més popular del meu país.

¿Al seu pare li agradaven les seves novel·les?

— Va ser molt emocionant deixar-li llegir la meva primera novel·la. No n’hi vaig dir res fins que no vaig tenir del tot acabat el meu primer manuscrit. En va poder llegir quatre abans de morir. Sempre va mostrar molt d'interès i em va donar tot el seu suport. A més, estava encantat que escrivís novel·les negres i no un altre tipus de literatura.