Empar Moliner: "En aquest moment de la vida, l’únic que vull és estar amb gent contenta"

BarcelonaA la nova novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), Instruccions per viure sense ella (Columna), la mort, el periodisme i la literatura hi estan convocats des de les primeres pàgines. Si a Benvolguda (Columna, 2022; premi Ramon Llull) l'escriptora disseccionava els estralls del temps, ara explora la fi de la vida a través de la Clàudia Pruna, una autora d'èxit molt productiva que és la font econòmica de tota la seva família. Aliada amb un bibliotecari fanàtic de la seva obra, la protagonista s'abocarà a escriure articles i a gravar seccions de ràdio perquè els ingressos no cessin quan ella desaparegui. Amb un sentit de l'humor amarg –a estones esquitxat de cinisme, d'altres ple de tendresa–, Moliner ha escrit una novel·la que orbita al voltant de l'honestedat i que és, al capdavall, un convit literari per gaudir de la vida.

És una novel·la sobre un món que s’acaba?

— Escric des del 1999, i aleshores ja s’estava morint la llengua catalana. El periodisme o la literatura en un diari, com li vulguem dir, fa temps que també ens diuen que s’està morint. Hem triat unes eines que potser són obsoletes i ens entestem a seguir fent-les servir. Hauria pogut canviar de llengua, si m’hagués donat la gana, però quan vaig començar volia ser com els escriptors que admirava de Nova York. Volia fer el mateix amb aquesta llengua. I encara vull. Faig servir el català, però que ningú em digui què haig de fer. Com que el malalt està terminal, menjarem el que ens doni la gana. 

I en el cas del periodisme?

— Quan va sortir internet vaig prometre que mai llegiria un diari online. Però ara ja ho estic fent, i quan llegeixo en paper trobo a faltar els comentaris dels lectors. Quin sentit té escriure per explicar a la gent les coses que passen? El té tot i no en té gens. Quin sentit té voler llegir les coses que passen, i no pas veure-les? Què podem fer davant d’això? L’Esther [Vera, directora de l'ARA] sempre diu: "Periodisme i més periodisme". I amb la nostra feina, la dels plomilles, què podem fer? Literatura i més literatura. La protagonista és molt feliç escrivint articles, li sembla que és bàsic i important. S’ho pren com jo, com si m’hi anés la vida. I aleshores veu com al seu voltant tot trontolla. 

La protagonista de la novel·la és una dona molt exigent i crítica amb la literatura. Lluita contra els clixés, les frases fàcils, els textos precuinats.

— A la novel·la hi ha molts jocs i bromes de paraules que la Clàudia no posaria mai en un article perquè li semblen barates. Això ve de mi. Quan veig que un opinador fa un article i la frase del final la posa amb un punt i a part, innecessàriament, com un "tatxan!" de les pel·lícules, penso que tracta el lector d’idiota. N’hi ha que ho són, no ens enganyem, però jo aspiro a un lector intel·ligent. La gent que no llegeix ficció en paper habitualment és molt diferent de la que ho fa. La persona que llegeix ficció té una altra mirada, que es diferencia de la mirada bovina de la gent que no llegeix ficció. 

A través de la Clàudia, parles de la fi de la vida. ¿És la vegada que abordes la mort més directament?

— Parlo de la mort i de la merda que és morir-se, però també de la bellesa de la vida. Em costa molt viure en un món on hi ha destrucció voluntària. Jo soc aquí i penso: “Quina avellana tan bona”. I mentrestant algú està bombardejant i s’ha mort un nen. Em pertorba aquesta contradicció entre com costa mantenir la vida i la facilitat de destruir-la. 

¿És un sentiment que s’accentua amb el pas del temps?

— Quan va néixer la meva filla, que ara té 18 anys, vaig pensar: “Ara veig el mal del món”. Abans m’era igual d’intolerable veure un nen patir, però la concreció és el que et dona el màxim dolor. La gent que treballa o llegeix un diari està enganxada a la informació. Ho vols tot, per aquí i per allà, no pots parar. Com que el cos no et dona per a tantes causes, has de fer un monocultiu: centrar-te només en una, perquè si no el dolor és massa immens. I, al mateix temps, el desig de felicitat efímera i senzilla també s’accentua amb l’edat.

Però la Clàudia no s’aproxima a la seva fi des de la tragèdia, sinó des d’una mirada purament econòmica. 

— És la seva única preocupació. Diu que la gent es mor en pau, però que ella morirà en guerra si no deixa solucionat el que té. Ella volia cuidar, li agradava, però ha convertit tots els éssers estimats del seu voltant en gats de pis. Són exigents, desagraïts, simpàtics, però en realitat els ha capat. Cuida el fill de la seva filla. Tothom diria que és un acte de generositat, però en realitat és perquè el personatge volia cuidar. 

El bebè, el fill de la filla, és el personatge més vulnerable i més indefens. Segurament també és el que provoca més tristesa i tendresa. Ella el porta a tot arreu, l'alimenta i el bressola sent conscient que ben aviat ja no hi serà i a ell li desapareixerà l'única persona que té de referència.

— Quan veig dones de 60 o 70 anys que tenen fills per reproducció assistida, penso: "Quina destrossa, quina destrossa". Conec alguna àvia que cuida nadons, per circumstàncies dures, i veig la dicotomia: li està agradant, però ho fa perquè no té més remei. 

Coneixem la protagonista a través de la veu del bibliotecari. Ell explica la història d'ella. Per què vas triar aquest recurs literari?

— La primera persona té molts avantatges. Amb la tercera el narrador és omniscient, sap què passa i està al cap de tots els personatges, però ha de ser més neutre, poc opinat. Quan hi ha humor, la tercera persona és més complicada, perquè no pot ser un acudit. La Dorothy Parker ho fa. Té un conte, Cara de cavall, tendríssim, horrorós i tristíssim d’una mainadera que és molt lletja i cuida el bebè d’una família benestant. El marit sopa amb ella i no sap què dir-li, li fa angúnia. I el narrador diu: “Tenia tanta cara de cavall que tenies ganes d’oferir-li una poma”. És un acudit cruel que sacseja molt la versemblança, però el que fa la Parker és escriure terceres persones i passar-les pel tamís del personatge que està interactuant. En llegir-ho, ja veus que ho pensa ell. 

En el teu cas, el narrador en primera persona fa que tot sigui subjectiu. Com condiciona això la història?

— Està explicant el que ella li ha dit i el que veu. És un personatge que l’admira, però és prou neutre, i per això narra ell. Amb la primera persona tot està més a terra, al lector li he de donar un desordre volgudament embolicat. El bibliotecari escriu a raig i el lector ho veu tot des de sota, com ell. Perquè el lector compri aquesta idea i segueixi fins al final, he d’obrir en canal els personatges. He de ser molt sincera, els detalls no poden ser de broma. El gaudi és doble, perquè estàs mirant al costat, però el risc també. A El Regne (Anagrama, 2014), Emmanuel Carrère va esbudellar magistralment els evangelis. Què va fer perquè el lector, cristià o no, el seguís? Va explicar que ell va ser d’una secta que rentava els peus als altres. I un cop dit això, ara que ja l’hem vist despullat, doncs despulla altres coses. Per despullar, has d’estar despullat.

Al final és una novel·la sobre viure i escriure amb honestedat, no? Des de la veritat i en contra de l’artifici.

— És exactament això. Que el que fem, sigui el que sigui, ho fem des de l’honestedat radical i contra els impostors. Quan es va posar de moda la novel·la històrica, que en sortien per tot arreu, veia que aquells escriptors no havien llegit la Marguerite Yourcenar. Però, esclar, els seus lectors tampoc. Era com tornar a començar. 

En un moment de la història, escrius: “Tots els escriptors amb bones vendes, bones crítiques o totes dues coses a la vegada juguen a no saber anar sols pel món [...]. Aquesta inutilitat és a mitges un luxe que es poden permetre, una exageració que queda bé, i a mitges la qualitat d’un tipus de persona que viu sobretot enfocada –dic enfocada amb intenció– en les lletres. [...] Cap d’ells té la mirada llarga”. Com convius amb aquesta realitat?

— Molt bé, perquè hi ha molts lectors i molts llibres. És igual que algú que té un restaurant bo al costat d’altres de quinta gamma. Jo un dia també vull una hamburguesa marrana. És la dosi, que fa el verí. Amb cada llibre que faig aspiro a ser un best-seller, però sobretot vull ser un long-seller. M’agraden els lectors no habituals, però m’agraden sobretot els lectors habituals. Els que llegeixen constantment i de tot. Com amb les pel·lícules i amb el menjar.

El fàstic és molt present a la trama, especialment vinculat a la relació de la protagonista amb el marit. Ell és un home que només dorm i juga amb el mòbil al sofà, que no la toca i se la mira amb aprensió. Què has volgut reflectir amb aquesta relació?

— Hi ha un moment en què la protagonista està despullada al lavabo, en un acte molt íntim. El marit la veu a través del mirall i diu: “Quin fàstic”. Se li escapa, sense cap maldat. Ella s’adona que ja no són aquells ximpanzés, en el sentit que quan hi ha una confiança absoluta en una unió sexual o matrimonial, veus els dos membres amb els cossos totalment abandonats i traient-se els polls. Han deixat de ser ximpanzés, s’ha trencat la idea de la paorosa rutina matrimonial. En realitat només faig que retratar, de diferents maneres, la paorosa i divertida unió matrimonial.

És el llibre més trist que has escrit?

— Potser sí. Als contes puc no tenir cap pietat per un personatge. Aquí, als dos protagonistes els tinc certa pietat. Si no ho fes, no tindria tampoc pietat de cap de nosaltres ni del nostre ofici. 

La Clàudia viu la vida amb molta intensitat, gaudeix en tot moment d'allò que li passa. Però llavors escrius que “els que estimen bojament les coses de la vida són els que acaben morint-se abans, perquè beuen i mengen per damunt de les seves possibilitats”. Realment ho penses?

— Ho vaig pensar amb el Ramón Sampedro. Era el nen que es va llançar més amunt del barranc, perquè era el més valent, i és el que va acabar tetraplègic. Qui força ho paga. 

¿Hem d’aspirar a una vida tediosa, per lluitar en contra d’això?

— No, però no hem de donar per suposat cap plaer. Anar a sopar amb un amic és un plaer. Aquesta conversa és un plaer. Sortir al carrer, veure el sol, riure és un plaer. M’he adonat que, en aquest moment de la vida, l’únic que vull és estar amb gent contenta. No vull estar al costat de gent enfadada, que em renya. M’agradaria no perdre mai la curiositat dels gats, que veuen una mosca volant i no poden evitar anar-hi. Aquest ofici nostre consisteix en jugar. De forma seriosa, però jugar. Tinc una amiga des de fa molts anys que és esteticista. Un dia, parlant, li vaig dir: “Ostres, quina feina que fas, depilar culs”. I em va dir: “Què va! No ho veus que jugo a nines? I m’encanta”.