Albert Jané: "He estat una mena de corredor de fons de les paraules"

Santa Coloma de GramenetFa tres anys i mig que Albert Jané (Barcelona, 1930) va haver de deixar el pis on havia viscut fins llavors. Amb 90 anys fets, es va convertir en un resident més del centre geriàtric Olimpo de Santa Coloma de Gramenet, tot i que va ser incapaç de limitar-se a descansar com la majoria de companys i va continuar fent el mateix de sempre: escriure i traduir. Cada mes, Jané envia a una cinquantena d'amics els contes i poemes que, ara que no té ordinador, es veu obligat a escriure a mà. Acaba d'arribar a les llibreries l'últim àlbum dels barrufets que ha versionat en català, Qui és aquest Barrufet? (Editorial Base) i ja té una nova traducció a punt, La família pirata 2, per a Cavall Fort, revista que va dirigir durant anys i amb la qual ha estat vinculat des del 1961.

Jané ha estat un treballador constant i infatigable de la llengua catalana: l'ha ensenyat quan era perseguida (i més endavant), l'ha conreat durant dècades –amb resultats tan insòlits com Calidoscopi informal (Ela Geminada, 2017)– i l'ha endreçat a través de gramàtiques i diccionaris. Veure'l arribar amb el caminador que l'acompanya d'un temps ençà, mig doblegat per culpa del pas del temps, impressiona. Però el motiu de la trobada no té a veure amb la salut, per força fràgil, d'algú que s'acosta als 94 anys, sinó amb l'última fita que ha aconseguit: el 56è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, guardó que atorga anualment Òmnium Cultural i que està dotat amb 20.000 euros.

El 17 de juny rebrà el Premi d'Honor al Palau de la Música Catalana. Segur que ja té el discurs a punt, oi?

— Naturalment. Serà un discurs sobre llengua i literatura, en el qual evocaré també algunes figures que han estat importants per a mi. Parlaré, per exemple, del crític i pedagog Joan Triadú, i també d'en Ramon Aramon i Serra, filòleg que va presidir l'Institut d'Estudis Catalans. Durant anys, de fet, ell va ser l'Institut.

Vostè no va arribar a ser membre de l'IEC fins al 2000, quan ja estava a punt de fer 70 anys.

— A l'Institut d'Estudis Catalans hi ha gent amb un gran currículum acadèmic. La majoria provenen del món de la universitat. Jo no hi he tingut gaire relació, amb l'acadèmia. Vaig estudiar peritatge mercantil i als 16 anys vaig entrar a treballar al Banc Hispanoamericà, que ja no existeix.

En comptes de tenir un currículum acadèmic que precedís una gran gesta, vostè va començar a escriure i a donar classes de català en una època molt delicada per a la llengua.

— A partir dels anys seixanta vaig anar agafant els encàrrecs que em feien. Però abans, mentre treballava al banc, em vaig formar en francès i en anglès. Quan sortia de l'oficina me n'anava a l'acadèmia a aprendre les llengües que vaig acabar traduint. I el 1958 vaig començar a fer classes de català a gent de tota mena.

Eren anys de persecució de la llengua.

— Durant el franquisme parlava en català amb tothom: no m'havia d'amagar de res. La persecució del règim contra el català va ser peculiar i dissimulada. Les classes de català que feia no eren exactament clandestines, sinó no autoritzades. Com que mai vaig demanar permís per fer-ne, no me les van denegar.

On les feia?

— Sobretot en centres excursionistes i parroquials.

Tot això passava fora de la seva jornada laboral al banc. Quin ambient hi havia, a l'oficina?

— Recordo que s'hi parlava força d'esports. Als joves els agradava comentar les aventures galants, si en tenien. En aquella època jo practicava atletisme. Vaig ser un bon corredor de fons. Recordo les curses de 5.000 metres a l'estadi de Montjuïc.

Després es va acabar convertint en corredor de fons del català.

— Primer corria a la pista d'atletisme. Després he estat una mena de corredor de fons de les paraules, sí. He anat fent de mica en mica, procurant treballar cada dia.

També ha estat un gran excursionista.

— Era un bon caminador. Vaig començar a fer excursions als 19 o 20 anys, quan no tenia diners. He passat moltes nits en barraques de carboners al Montseny: me les coneixia totes.

Era més de muntanya que de mar.

— Sens dubte.

Però va créixer a Barcelona.

— Els meus pares eren de Sant Vicenç de Castellet, però quan es van casar van anar a viure a Barcelona. Vaig ser el petit de tres germans, i soc l'únic que queda. Primer vivíem al carrer Rosselló, cantonada Padilla. Pocs mesos després que jo nasqués ens vam traslladar a Roger de Flor, cantonada Rosselló, on vaig viure molts anys.

El seu pare era barber.

— Sí, era barber d'ofici. L'any 1931 va entrar d'escrivent a l'Ajuntament. Quan va acabar la guerra el van depurar i vam passar molta gana, a casa. Al cap d'uns mesos el van tornar a agafar, i va treballar a l'Ajuntament fins que es va jubilar. El pare havia estat secretari de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.

Entre els seus amics tenia Salvador Seguí, el Noi del Sucre.

— I tant! Hi ha una història molt bonica sobre en Seguí. Una vegada el pare se'l va trobar i li va dir que li agradaria que anés a fer una conferència a l'Ateneu Enciclopèdic Popular, però no per parlar de sindicalisme, que era el seu tema, sinó de filosofia. En Seguí li va dir que sí, però no va poder ser, perquè el van matar al cap de pocs dies.

La seva mare treballava?

— La mare s'ocupava de nosaltres... En aquella època era bastant corrent que fos així.

Què recorda de la Barcelona d'abans de la guerra?

— Recordo els focs de Sant Joan, que van durar fins als anys cinquanta, quan els van prohibir. I també que abans de la guerra jugàvem a pilota al carrer. Com que passaven pocs vehicles, quan se n'acostava algun cridàvem, "cotxe! cotxe!", agafàvem la pilota i ens aturàvem un moment fins que ja no hi havia perill. Vaig aprendre a llegir i escriure abans de la guerra en una escola particular.

A casa tenien una bona biblioteca. Tinc entès que el seu pare comprava força llibres de segona mà.

— Els meus gustos eren molt diversos: vaig passar de llegir els còmics que compràvem al quiosc a llegir Jules Verne, Alexandre Dumas, Emilio Salgari i Charles Dickens. El seu David Copperfield em va emocionar molt.

Els llegia en català o en castellà?

— Si teníem la sort de tenir el llibre en català, el llegia en català.

Ha acabat signant més de 200 traduccions d'autors com Roadl Dahl, Gianni Rodari, els germans Grimm i Hans Christian Andersen. Així els nens i nenes els han pogut llegir en català.

— Aquesta va ser una de les idees que va guiar Cavall Fort des dels seus inicis, i més endavant vam fer una feina similar traduint diàlegs per a pel·lícules que passaven a TV3.

A vostè li devem Tintín i el temple del sol, Tintín i el llac dels taurons i Viatge a Melònia, entre moltes altres.

— Viatge a Melònia era una versió de La tempesta de Shakespeare, oi?

Sí. Va ser una de les meves pel·lícules preferides quan era petit. Li volia donar les gràcies per haver-la traduït.

— No es mereixen!

Una de les seves creacions més cèlebres ha estat la paraula barrufet per designar els follets blaus del bosc dels àlbums de Peyo.

— La paraula no és meva, això ja ho deveu saber.

Vol dir dimoni en mallorquí, oi? Trobo que és un gest molt propi de vostè: va batejar els barrufets amb una paraula que ja existia, per demostrar una vegada més la riquesa del català.

— El meu pare admirava molt un escriptor i periodista mallorquí que es deia Gabriel Alomar. Com que era molt d'esquerres i revolucionari, els conservadors li deien el barrufet com a sinònim de dimoni. Quan vaig fer la primera traducció dels Barrufets el 1967 –que, tot i així, ja havien aparegut com a secundaris a Jan i Trencapins– em va venir al cap aquesta paraula. No va ser pel dimoni, sinó perquè em sembla molt eufònica.

Amb quin barrufet se sent més identificat? Amb el Forçut potser no...

— Segur que no.

Amb el de les Ulleres tampoc.

— A dia d'avui només porto ulleres per llegir.

Quan va fer 90 anys li van fer un llibre d'homenatge, El barrufet gramàtic (Editorial Base, 2020).

— Així em van dir, sí.

La primera gramàtica que va publicar, Signe, va ser el 1962.

— En vaig acabar fent tres més. L'última, Gramàtica catalana, va aparèixer per entregues el 1968, a l'editorial Salvat. És un cas únic en la història, això de publicar una gramàtica per fascicles. Va començar a sortir poc després que n'hagués escrit els primers capítols.

Si repassem la història cultural catalana dels anys seixanta veiem que hi va haver molts projectes que van començar amb molt de voluntarisme, sense una perspectiva de futur clara, però que han acabat aguantant fins ara. Penso en Enciclopèdia Catalana o en Edicions 62.

— Hi ha un llibre fonamental que en parla, Seixantisme, de Marta Vallverdú [L'Avenç, 2023]. A principis dels seixanta a Catalunya van començar una sèrie de projectes que han acabat sent molt importants per a la llengua. No només Enciclopèdia, que de seguida va passar per moments complicats: també revistes com Serra d'Or i Cavall Fort.

Va estar vinculat amb Cavall Fort des del primer número, que es va publicar a finals del 1961.

— Primer en vaig ser redactor [1963-1979] i, més endavant, director [1979-1997]. Des que em vaig jubilar, sempre que m'han fet algun encàrrec l'he acceptat.

En aquells moments ja escrivia?

— Sí, escrivia poemes, sobretot. M'hi vaig posar als anys cinquanta.

Encara deuen ser inèdits.

— Molts d'ells, sí. Mai no m'he preocupat de portar cap llibre meu a un editor.

Això fa que, a hores d'ara, la seva faceta creativa sigui menys coneguda que la de traductor o lingüista.

— Quan vaig haver de deixar l'estudi del carrer Fontanella perquè ja no em podia valdre, vaig acabar deixant tots els meus papers a l'Institut d'Estudis Catalans. Abans d'això, l'Oriol Ponsatí-Murlà, d'Edicions de la Ela Geminada, em va publicar un llibre que havia estat escrivint durant els últims deu o quinze anys.

Era Calidoscopi informal, el seu debut com a novel·lista, que va arribar el 2017, quan tenia 87 anys. És un llibre insòlit perquè té gairebé 1.500 pàgines i per l'esperit lúdic que hi abunda.

— He anat complint amb els encàrrecs que em demanaven, però a l'hora d'escriure el que jo volia he treballat des de la llibertat i la desinhibició més absolutes.

Ha estat un acadèmic de la llengua amb ganes de divertir-se.

— Totalment. Quan feia gramàtiques, articles sobre llengua i a l'Institut, era rigorós i anava amb molt de compte. Als meus relats i poemes no he volgut posar-me cap limitació.

Calidoscopi informal s'havia de dir L'aplec del Remei. És un llibre amb moltíssims personatges. No sembla obra d'un autor solitari.

— És que no ho he estat mai. Jo tenia força vida social. Des de molt jove em vaig acostumar a sopar fora de casa, era un gran noctàmbul. En un bar del carrer Ferran, can Furriols –que ja no existeix–, em trobava amb amics com en Joan Agut, que va ser editor i novel·lista, i en Jordi Vila, exdiputat de Convergència. Després de sopar anàvem a prendre una copa en bars de per allà, com L'Ascensor o El Paraigua.

Quan donava classes a l'Acadèmia Vèrtex als anys vuitanta va coincidir amb correctors com en Bartomeu Bardagí i gramàtics com en Josep Ruaix.

— En Bardagí havia estat molt amic de l'Eduard Artells [gramàtic, traductor i pedagog] i sempre es feien bromes l'un a l'altre. Un dia eren al cinquè pis del Liceu i un li va dir a l'altre: "Des de baix es deu veure molt bé, l'òpera. Ens hi hauríem de deixar caure!".

El barrufet gramàtic el va elogiar fins i tot el president Pujol.

— A en Jordi Pujol el vaig conèixer abans de ser president. Quan va ser president el vaig tractar bastant. I després també. Hi he tingut molt bona relació. No em sap gens de greu dir que sempre el vaig votar. En Jordi Pujol sempre va ser la meva opció.

Ha tractat els altres presidents de la Generalitat?

— A en Tarradellas el vaig conèixer una mica. Una vegada va venir a la redacció de Cavall Fort... I després he tractat una mica en Mas i en Puigdemont. El president Puigdemont recorda que fa anys vaig anar a Girona a donar-hi unes classes, perquè ell era un dels alumnes, però jo no ho tinc present. En Quim Torra va venir a veure'm aquí a la residència fa unes setmanes.

Rebrà el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en un moment que l'ús del català retrocedeix.

— Actualment visc bastant aïllat, i l'únic que sé m'arriba a través dels dos diaris que llegeixo, El Punt-Avui i l'Ara. El que hi llegeixo és força pessimista.

Vostè, que va començar a escriure i traduir en anys molt delicats per a la llengua, deu haver sigut un gran optimista.

— Un gran optimista no. He estat un optimista tàctic.