A Maria Mercè Roca la dedicació política, primer com a diputada i després com a regidora a l’Ajuntament de Girona -càrrec que deixarà el maig de l’any que ve-, li ha pres temps d’escriptura. Després de cinc anys de silenci, torna amb un recull de contes, ‘Nosaltres, les dones’, publicat a Rosa dels Vents

Tots els contes d’aquest llibre són protagonitzats per dones que es troben en diferents edats vitals. D’on ve la tria?

L’editorial em va demanar que escrivís alguna cosa. Jo ja tenia tres contes escrits i vaig veure que eren protagonitzats per dones i aleshores vaig dir: aquí hi ha una via que es pot continuar i em va agradar. Sé perfectament que no és una cosa nova, però també penso que les dones no s’acaben, que hi ha moltes coses per dir-ne, per convertir-les en protagonistes potents. Es poden mirar des de molts angles. En aquell moment em vaig sentir molt còmoda fent això.

Autora de novel·les, narrativa breu, narrativa infantil i juvenil, i guions per a televisió, guardonada amb alguns dels premis literaris més destacats del país, l’últim llibre que vas publicar va ser Mil revolts, premi Barcanova de literatura infantil i juvenil 2012. Just abans vas publicar la novel·la Bones intencions (Columna, 2011). ¿Com ha estat aquesta reconnexió amb l’escriptura?

Em va agradar molt tornar a escriure. La vida et porta per uns camins o per uns altres, i penses: ja escriuré. Però ¿te’n recordaràs, d’escriure? ¿En sabràs, una altra vegada? M’ho he passat molt bé, fins al punt de dir: per què no escrivies abans? La feina de regidora és molt absorbent, no te l’acabes. Buscar aquest espai per fer aquest llibre m’ha costat, però m’ha alegrat molt. M’ha permès posar a l’altre costat de la balança el fet d’escriure. El dia a dia polític és més dur, més agre. Agraeixo a l’editorial que em demanés que escrivís. L’escriptura és com un enamorament. Qualsevol excusa per anar a veure la persona que estimes és bona i el cap se te n’hi va pensant-hi... Doncs una mica m’ha passat igual.

En alguns contes impera la tendresa o la injustícia i en d’altres hi ha resolucions més cap a la ironia o fins i tot la mala bava.

Les nenes d’aquest llibre no són gaire felices. Hi ha una nena que té por que a la seva mare la posin a la presó, n’hi ha una altra de desolada perquè la seva amiga no apareix, o una altra que té enveja. Són nenes que ja pateixen, perquè penso que en la infantesa també hi ha molt de dolor. A vegades hi ha més dolor en la infantesa que no pas en les meves dones de l’edat madura, que ja estan com conformades i que han après a treure de la realitat allò que poden. Jo trobo que això és ser molt savi. Hi ha una dona, en el conte Encara, que és una dona gran que fa el repàs de totes les coses que encara pot fer: sé que estic en una etapa que és el final, que he d’anar perdent una independència que jo tinc, però disfruto de la que encara tinc. Encara puc fer el dinar per als meus fills, la meva neta encara em té com a referència, etcètera.

O encara puc fer una llista de com vull que sigui el meu enterrament, cosa que apareix en un altre conte.

Sí, hi ha algunes persones que ho fan. Serveix com per fer repàs de la vida. Dius: escolta, és que ens hem d’espavilar i aquestes assignatures pendents s’han d’aprovar aviat perquè no saps mai quan se t’acaba la convocatòria.

¿Arribaries a dir que en la societat d’ara la nena o la jove s’ha d’alliberar de tot de viaranys molt marcats?

Penso que la meva infantesa i adolescència van ser molt pitjors del que va ser després la meva vida de dona adulta. I no les canviaria per res del món. Sí que hi ha aquesta mitificació que diu que la infantesa i l’adolescència són llocs fantàstics. Jo penso que no. Penso que és un lloc on s’està molt desvalgut a vegades, per molt que la gent gran s’esforci per protegir-te. I tampoc volia fer unes infanteses molt ensucrades sinó fer una cosa molt real. En les infanteses hi ha sofriment, hi ha por...

Hi ha un conte que remet als presos polítics.

Aquest era un dels que ja tenia escrits. Quan el vaig escriure era ben bé quan molta gent anava a la presó, quan érem citats... I vaig voler fer parlar la nena perquè segurament moltes criatures de moltes cases de polítics han passat por. Per molt que se’ls hagi volgut protegir, segur que hi ha hagut molta por en aquell moment d’incertesa. El dinar de Nadal que retrato aquí és el dinar que hi ha hagut a tantes cases de Catalunya.

La imatge que dones de la vellesa és d’una certa serenitat.

Si hagués de demanar un desig seria: m’agradaria fer-me gran amb serenitat i conformant-me. O sigui, acceptar l’envelliment. Crec que molta gent no accepta l’envelliment físic. Molta gent s’enfada perquè es va fent gran. I com que no hi ha solució, és una empipada que una mica ens la podríem estalviar. Jo l’entenc, eh. L’important és no abandonar, saber estar i acceptar aquesta decadència, per la teva felicitat i la dels que t’envolten. Per això aquest conte que es diu Encara és important.

Un altre conte sembla un homenatge a la pintora Olga Sacharoff i l’exposició que en va fer el Museu d’Art de Girona.

Aquesta exposició va ser fantàstica. Per a mi va ser un descobriment. No la coneixia. I realment et preguntes: com pot ser que no sigui coneguda? La vaig anar a veure un parell de vegades. I allà dintre se’m va ocórrer fer aquest joc: el joc de supervivència que fa una parella, que, dintre de la feina, dels compromisos de cada dia, de l’estrès, busca un espai per a l’amor, com pot ser una exposició com aquesta.