BarcelonaZbigniew Herbert (1924-1998) forma part —juntament amb Tadeusz Różewicz, Wisława Szymborska o Anna Kamieńska— d’una generació de poetes polonesos que la crítica ha batejat, prou encertadament, amb el nom d’"humanistes escèptics". Marcats des de joves per l’experiència de la guerra i la instauració del règim comunista a Polònia, escriuen amb el desig de recuperar la dignitat i la llibertat interior de l’individu. Així mateix, volen contribuir a alliberar el llenguatge de clixés ideològics i —per dir-ho amb una expressió manllevada de Mandelstam— de sentits prefabricats. Per aconseguir-ho, Herbert, el més jove dels quatre, opta per un estil auster, angulós, despullat de retòrica i fins i tot de puntuació, però carregat de pensament i espurnejant d’ironia. Els seus poemes més impressionants ofereixen al lector un món moral que inclou una visió crítica de la història, una desconfiança matisada tant de les formes més rígides de la religió com de la noció de progrés i, alhora, la voluntat de restablir els valors essencials de la humanitat.

El senyor Cogito, el cinquè recull de poemes de Herbert, es publica el 1974 a Varsòvia amb una tirada de deu mil exemplars. Al cap de pocs mesos, una revista literària varsoviana informa que el llibre s'està a punt d'exhaurir i presenta una llarga entrevista amb l’autor. A la pregunta de per què ha triat la poesia per plasmar les seves idees Herbert respon: "Potser perquè és l’expressió més senzilla de la situació de l’home, les amenaces que pesen sobre ell i la seva lluita contra l’enemic de tota civilització, el nihilisme". Ara, en rellegir-ho, se m’ha acudit buscar la definició de "nihilisme" a l’Alcover Moll. Les dues primeres accepcions corresponen al que m’imaginava; la tercera és sorprenent: "Il·lusió en la qual el malalt creu no existir". El senyor Cogito, el protagonista dels quaranta poemes que integren el llibre, no està malalt, però a estones sembla que estigui al límit de la no-existència. El seu nom mateix —una al·lusió juganera al Cogito ergo sum de Descartes— conté un interrogant implícit. També són significatius els títols d’alguns poemes, com ara L’abisme del senyor Cogito o Les alienacions del senyor Cogito.

De la màgia al fracàs

Aquest alter ego de Herbert, que de vegades és tractat en tercera persona i d’altres parla en veu pròpia, com si s’allunyés del lector i s’hi acostés de manera intermitent, sap que només existirà de debò si troba la veritat profunda de les coses que l’envolten o li ocupen la ment. Si ho aconsegueix, es produeix un esclat de màgia: per exemple, quan a l’escorça d’una sequoia hi veu escrita tota la història de la humanitat, traçada en cercles per un Tàcit geòmetra que no coneixia els adjectius ni la sintaxi. Si no se’n surt, la sinceritat del seu fracàs també és una forma de bellesa.

És fàcil veure en el senyor Cogito una paròdia, o més aviat una contrafigura, del Monsieur Teste. Mentre el personatge de Valéry és l’intel·lecte pur i autosuficient, el de Herbert és un home que no renunciaria mai al món, per molt terrible que fos, a canvi d’una torre d’ivori. En parla amb una eloqüència càustica un dels sis magnífics poemes en prosa del recull, Què pensa el senyor Cogito de l’infern. Se l’imagina com un lloc on viuen els artistes, a qui el dimoni assegura "tranquil·litat, una bona alimentació i un aïllament absolut de la vida infernal". El que no sabem és què pensa el senyor Cogito de la immortalitat, però podem alegrar-nos que la traducció al català de Xavier Farré li hagi ofert una nova vida.