Traduïda per Meritxell Cucurella-Jorba, Les meves idees estúpides, opera prima escrita per l’italià Bernardo Zannoni (1995), és una faula contemporània sobre els instints més animals. El llibre s’ha convertit en un inesperat bestseller i ha rebut el premi Capiello a la novel·la debut d’un autor italià, el premi Bagutta, el premi Salerno Letteratura i el premi Severino Cesari.

A Les meves idees estúpides llegim la llarga vida d’una fagina, explicada i escrita per ella mateixa en primera persona. Entre els arbres del bosc, els turons coberts d’herba, els caus subterranis i la natura sotmesa per l’ésser humà, apareix la història d’un animal molt particular: Archy, nascut una nit d’hivern amb els seus germans, amb una mare vídua que els haurà de cuidar tota sola. Els animals d’aquesta novel·la parlen, mengen amb coberts, encenen focs, però són animals i, per tant, també viuen amb la idea constant de la lluita per la supervivència, moguts per la necessitat i l’instint, la llei del més fort: per això la mare d’Archy, una fagina coixa i molt més dèbil que els altres cadells, el canvia per una gallina i mitja. Se’n va a viure amb Salomó, una vella guineu que sap llegir gràcies a la Bíblia. Si fos per ell, guardaria el seu do per a si mateix i no el compartiria amb ningú.

La vida de l’Archy és cada vegada menys animal. La bestiola descobreix les veritats i les mentides del món, aprèn a llegir i descobreix el temps, un enemic invisible. Aquests coneixements seran transmesos a Klaus, un porc espí submís i aïllat —Archy el tria perquè té el do de la solitud i és el marginat— que rep el regal i al seu torn l’haurà de transferir. La gran brillantor de la novel·la de Zannoni és que els comportaments, les pors, les alegries i les penes siguin humanes, les epifanies negres que descobreix Archy. L’autor utilitza una clau narrativa comuna en tota la tradició: l’antropomorfització de l’animal en la línia d’Isop o La Fontaine, plena d’ensenyaments ètics: la veritable crueltat és sentir humanitat.

Per això la violència, la sang i la ferocitat són components normals d’una existència bestial. Però quan s’escola cap a la condició humana ens resulta pertorbador. A mesura que l’Archy va adquirint consciència, mostra un sentit del diví i una consciència de la mort que, d’entrada, no atribuiríem a la naturalesa dels animals. Al seu voltant només hi troba instint, por, ignorància, pura impulsivitat. Els protagonistes de Zannoni no comenten els gestos o les accions dels humans, sinó que se centren en la comunitat animal, explicant-la i descrivint-la des de dins. De l’ésser humà només n’envegen una habilitat fonamental, vital i extraordinària: l’escriptura. Escriure dona la il·lusió de continuïtat, de quelcom que durarà més que nosaltres.

Les meves idees estúpides és el relat del descobriment de la paraula, tant humana com poderosa, una eina capaç de reproduir una infinitat d'històries que guien l'home en la seva recerca de sentit. És l'esperança de deixar un rastre (fins i tot la més estúpida de les intencions) del seu pas pel món abans de desaparèixer per sempre. 

Potser l’únic aspecte problemàtic de Les meves idees estúpides és la recurrència —excessivament magrejada per la literatura— a la figura de l’escanyapobres cobdiciós i despietat que mostra alguna traça d’espiritualitat, però que en el fons segueix sent cruel, feroç i inexorable i que sempre porta un nom jueu connotat com Salomó. L’alternativa és senzilla: cal sortir urgentment d’aquests esquemes que segueixen portant endavant una imatge obsoleta i negativa del judaisme.