Una història quasi perfecta de somnis frustrats

Nascuda a Winchester (Virgínia) l’any 1876, Willa Cather va passar la infantesa a Nebraska, en els anys de la primera gran colonització d’immigrants txecs i escandinaus. Sempre activa i d’esperit independent, es va presentar a la Universitat de Nebraska vestida d’home i amb el nom de William Cather. Viatgera, periodista, mestra i directora de revistes, va viure quaranta anys amb la seva companya Edith Lewis, i quan va haver estalviat prou es va dedicar a la literatura a temps complet. Ara Cal Carré publica en català la seva inquietant novel·la Lucy Gayheart, escrita l’any 1935 i traduïda per Núria Sales.

Estructurada en tres parts, a la primera llegim com el pare de la Lucy, rellotger i director de la banda municipal de Haverford (un poble de Nebraska ple d’immigrants europeus), ha pagat els estudis musicals de la seva filla a Chicago, el centre vibrant de comerç i cultura de l’Oest Mitjà. La Lucy és sensible i brillant, bonica, ardent i impulsiva, i de ben jove ja imparteix classes de piano. Un dia té l'oportunitat d’acompanyar el famós baríton Clement Sebastian, un home gran i cansat de la vida a qui la presència i l’admiració (de fet, la fascinació absoluta) de la noia semblen revifar. Per assolir els seus objectius professionals, la Lucy haurà de renunciar a Harry Gordon, fill del banquer del poble i pretendent seu des de fa temps. A la segona part, Sebastian desapareixerà de sobte i la Lucy, perduda, tornarà a Haverford i tindrà un sentiment fort de no-pertinença al lloc d’origen. Just quan era a punt de reunir-se amb el món adult, els accidents vitals tornen a aparèixer. La tercera part s’emplaça vint-i-cinc anys després i analitza els fets anteriors amb una nova perspectiva: el narrador ara és Harry. Cather no utilitza l’artifici de lligar línies argumentals o donar lliçons. Tot flueix de manera natural.

Els grans temes de Cather reapareixen en aquesta seva penúltima novel·la, escrita als seixanta anys i escaig: l’oposició entre els valors rústics i urbans (promeses i perills), la tragèdia que assetja la innocència, l’art com a forma d’elevació i, per damunt de tot, l’amor, un sentiment entès per Cather com les oportunitats que deixem passar per perseguir miratges. Cops al cor que fereixen, que alteren la quotidianitat i rebaixen les esperances d’un anhelat destí calmós.

Una tristesa encomanadissa

Willa Cather dibuixa de manera excepcional les planúries rurals occidentals de l’Oest i el Sud-oest. Quan descriu paisatges en capta tots els matisos, des dels colors al reflex de la llum, de la textura a les sensacions de les atmosferes omnipresents. Passa el mateix amb els fenòmens meteorològics com la neu i el fred. Els personatges, en canvi, no resulten tan vius com els llocs que habiten, perquè estan definits de manera més realista, diuen i fan, recorden i expliquen el que van experimentar, i tot seguit ens comuniquen els seus pensaments. L’autora tampoc els jutja, només els presenta, amb virtuts i defectes, sense excuses, i els connecta. De fet, un dels punts febles del llibre és que la tristesa magnètica de la Lucy, les seves epifanies fracassades, generen un efecte dòmino en els personatges que l’envolten. Aquest fet sembla totalment arbitrari i no queda justificat per la versemblança: "En somnis, de vegades el sentia cantar i tant ell com ella es veien submergits en una joia i una bellesa que no eren terrenals". Exacte: de vegades Cather no és terrenal, és poètica i atmosfèrica. La resta de moments és precisa, duríssima i quasi perfecta.