En record dels vulnerables de totes les guerres

A què es refereix Natalia Ginzburg quan diu que La Història és la novel·la més bella del segle XX? No només al fet que és una obra literàriament ambiciosa, sinó a una altra cosa: va al moll de l’os. Les gairebé vuit-centes pàgines de La Història, d'Elsa Morante(Roma, 1912-1985), ens fereixen allà on fa més mal, que és al cor. La història –ara en minúscules– de l’Ida Ramundo i el seu fill Useppe, que no aixeca dos pams de terra, se’ns clava molt endins. Aquesta cabalosa novel·la coral és un cant a la resistència humana i a l’heroisme quotidià dels més febles, capaços de mostrar una fortalesa numantina.

Durant la Segona Guerra Mundial –la més devastadora i lacerant que hem viscut fins ara–, Roma va ser una ciutat assetjada i ferida. Un bombardeig va enfonsar l’edifici on vivia l’Ida, va matar el gos del seu fill gran, el Nino, i la va deixar sense sostre, a ella i al seu fill petit, que va ser fruit de la violació que va patir per part d’un jove soldat alemany que vagava sol pels carrers de Roma. A l'obra, l’autora encarna la doble vulnerabilitat de les dones en els conflictes bèl·lics. Al llarg de la novel·la, serem testimonis de l’instint de supervivència d’aquesta mare coratge, una humil mestra jueva.

L’Ida, d’Elsa Morante, no té la bellesa de Claudia Cardinale –que la va encarnar al cinema a la dècada dels 80–, sinó que és una dona anodina, poca cosa, que cada cop es va tornant més invisible per culpa de les misèries de la guerra i les penúries de la immediata postguerra.

El primer escull és l’embaràs indesitjat, que no té més remei que assumir: "Encara que l’embaràs avancés, per a l’Ida no va ser difícil amagar-lo. El seu cos, ja informe i desproporcionat des de la cintura fins a sota de la pelvis, acusava poc la nova transformació, que es mantenia d’una mida reduïda. Era evident que l’amagada i mal nodrida criatureta no podia ser res més que un pes lleuger, que no requeria gaire espai". El petit Useppe neix prematurament, escanyolit i destinat a no créixer gaire, tot i ser espavilat com ningú. Del soldat, ha heretat els ulls blaus germànics.

Després de quedar-se sense casa, Ida i Useppe es traslladen en un alberg per a refugiats, curull de vençuts com ells. Només de tant en tant apareix per allà el Nino, tan bufanúvols com el Quimet de La plaça del Diamant, que lluita contra els feixistes. Ida cada dia surt a la recerca de menjar, un bé llavors molt escàs. Ella mateixa ha vist amb els seus ulls com fiquen jueus en trens tancats, sense saber encara que els envien a camps de concentració. Perquè La Història és una novel·la contra els totalitarismes que aboquen a guerres cruels, on la mestra i el nen ens donen la dimensió exacta de les seves conseqüències fatals.

Una gran novel·la amb una traducció magnífica

L’any 1974, quan la novel·la es va publicar, l’autora –per cert, filla il·legítima d’una mestra– va voler que sortís en una edició econòmica perquè la gent humil la pogués llegir. Va vendre 650.000 exemplars i va aixecar una bona polseguera. Els seus col·legues la van acusar de decimonònica, i certament, amb el seu narrador –o narradora– omniscient, La Història sembla una novel·la realista del segle XIX. Però la seva prosa està massa ancorada en les arrels més profundes del segle XX per ser acusada de res semblant. La lectura no és gens feixuga i és molt estimulant. Mentre la traducció de Marina Laboreo és de premi perquè ha fet l’esforç –gens menyspreable per l’extensió de l’obra– de reproduir, d'una banda, la parla popular i, d’altra banda, la parla deficient d’un nen petit, i se n’ha sortit excel·lentment.

Morante encapçala cada capítol amb les dades objectives dels successos reals, des de l’agressió d’Itàlia a Grècia l’any 1940 a la cursa per la bomba atòmica l’any 1947, passant per l’entrada a Roma dels aliats l’any 1944. En contrast, la microhistòria de la mare i el fill desnerit, i els molts personatges secundaris que els envolten, en una Roma metafòrica que podria ser la Roma città aperta, de Roberto Rossellini, trasllada a la literatura el que tants milions de ciutadans van patir en la seva pròpia pell.