Barcelona“Soc molt important per a mi mateixa, però no tinc cap importància per als altres: com l’ombra que passa sobre els turons”, llegim a l’entrada del 8 d’agost de 1928 del Diari de Virginia Woolf (1882-1941). Tota una ironia, quan fa mig segle que el feminisme va rescatar l’escriptora britànica i la va convertir en un dels seus referents estrella. Això va ser possible gràcies a la suma de la seva agosarada obra de ficció, l’assaig emancipador que és Una cambra pròpia i el personatge que ens brinda el seu diari. Juntament amb Anaïs Nin, ella és la que ens ha llegat un diari més extens, i perles com aquesta: “La prova d’un llibre (per a un escriptor) és si crea un espai on poder dir amb naturalitat el que vols dir” (17 de març de 1930).

Redactat en ni més ni menys que 30 quaderns –des de l’adolescència fins a l’avantsala del seu suïcidi–, es conserven a la Biblioteca Pública de Nova York. Un diari copiós que contrasta vivament amb el de la seva amiga i rival Katherine Mansfield, publicat en català per L’Avenç. De cara a la publicació, el mateix marit de la Woolf, Leonard, es va dedicar a esporgar-lo no per fer-nos-el més llegidor sinó per censurar tot allò que no volia que arribés. Ara Gonzalo Torné –que diu al pròleg que Woolf va dur les seves novel·les a llocs on la literatura no havia estat mai– ha fet una nova versió més breu d’aquella versió ja retallada. L'objectiu és brindar-nos les seves pàgines privades sense robar-los un bri de les seves facetes principals: des de les amistats –el grup de Bloomsbury és cabdal en la seva existència– fins a la seva relació amb l’escriptura –encara més cabdal– o el vincle amb el seu "jueu”, Leonard: “M’atreveixo a afirmar que som la parella més feliç d’Anglaterra” (28 de desembre de 1919).

Un diari imprescindible

Pàgines privades? ¿De debò algú escriu un diari que és més llarg que la suma de les seves novel·les perquè sigui pastura de les flames? Repetidament Woolf ens parla d’ell, i igual es queixa que de vegades fa “unes sotragades gairebé insofribles sobre les llambordes” (20 de gener de 1919) com ens diu que no pot prescindir-ne: “La Virginia vella, quan es posi les ulleres per llegir el març de 1920, voldrà decididament que continuï” (9 de març de 1920). De fet, el seu destí era convertir-se en material per confegir les seves memòries, cosa que el seu suïcidi va tirar per terra. Deia l’argentina Victoria Ocampo, la primera editora en castellà d’aquest diari, que la vida de Woolf va estar consagrada a convertir-ho tot en matèria literària, i tenia raó.

Virginia Woolf va compatibilitzar la seva pròpia obra amb la crítica literària, de manera que aquestes pàgines estan plenes d’hores de lectura –en la seva opinió, Joyce pateix d’egocentrisme (26 de gener de 1920)– i també de sucosa informació sobre la composició de les seves obres: “Ara escric el Jacob cada matí, i sento que cada dia de feina és com una tanca que he de saltar, amb el cor a la boca fins que acabo i he superat la barra o l’he tirada a terra” (5 d’agost de 1920). A més, hi ha la seva faceta com a editora a la Hogarth Press: “Imprimint. He compost una pàgina en una hora i quart: el meu rècord” (10 d’abril de 1918).

L’encert és no haver escapçat les entrades seleccionades, mentre la traducció de Carlota Gurt flueix esplèndidament. Costa dir de quines capes del diari s’ha prescindit, tot i que per exemple la liaison amb Vita Sackville-West apareix aquí de passada. Un vestit a la mida de la Woolf particular de Torné, amb el qual ha transformat aquest diari en una mena de novel·la.