Comencem pel final: la Claire, una dona de 59 anys, contempla el mas vell i encara magnífic on va passar els cinc primers anys de la seva vida i que està a punt de ser venut després de la mort del pare. Li venen al cap paraules que no troba prou precises, però que “l’eleven i la desborden” pel poder que tenen de fer aflorar una realitat dura que va viure quan era nena i que no pot ni vol oblidar. És aquesta elevació i aquest desbordament de significats i d’experiències el que ha de provocar la literatura quan està ben feta, que és el que passa amb els llibres de Marie-Hélène Lafon, una escriptora francesa originària d’Aurillac i provinent de família pagesa, dues claus que fan d’aquest llibre potser un dels més autobiogràfics que ha escrit, encara que això, en la bona literatura, no tingui cap mena d’importància, diguin el que diguin les modes.

Les fonts del títol no fan referència a cap doll d’aigua, sinó als orígens de les persones, a tot allò que ens constitueix: els pares, és clar, però també els paisatges i els cossos, la terra que trepitgem i l’aire que respirem, les flors que collim i les arrels que arrenquem. Tot ens deixa petja: també els morts i els absents. El llibre narra la vida i sobretot les misèries d’un matrimoni amb tres fills i ho fa obrint moltíssimes preguntes: per a què serveixen les famílies, què fomenten i què provoquen, què perpetuen els fills i què corregeixen, si ho fan, de l’herència que reben? Quin pes té el cos d’una dona travessat per tres fills i malmès per un marit? A la novel·la, aquest cos no para d’engreixar-se, té vida pròpia. Lafon ha col·locat al bell mig de la història una dona que pateix i que, per por o per resignació o per prudència no aconsegueix desempallegar-se de qui li fa mal. De fet, no arribem mai a saber si ho va fer, perquè l’estructura del llibre, que narra moments allunyats en el temps des de tres punts de vista diferents, deixa fora aquest moment. Són tres talls fets al temps i al paisatge com tres cingles, i els buits que queden entremig són terreny fèrtil per a la imaginació del lector, que ja té prou claus per construir-se la història.

Una història que és dura i profunda, però que no ho seria tant si no estigués narrada amb l’estil, el ritme i el teixit de paraules que fa anar Lafon, una mestra flaubertiana que empresona el lector amb una malla de filferro com la que es fa servir per fer tancats d’animals. La cadència de cada frase és com la del riu que passa per sota del mas amb aquella remor que ho inunda tot: llegir la baixada en cotxe de tota la família cap a un dinar narrada en paral·lel al flux de pensament de la protagonista és una experiència de lectura majestuosa. Un llibre per assaborir fins a l’última gota.