En un món deshumanitzat com el nostre, ¿encara podem connectar amb els altres?

Les novel·les de Sigrid Nunez comparteixen un aire de família amb les que publica darrerament Ali Smith o, encara més, amb les novel·les autobiogràfiques de Deborah Levy: hi ha una narradora solitària i femenina que explica coses que li han passat a l’autora de forma més o menys dissimulada i que ho va filant amb reflexions sobre el món d’avui, convuls i amb més foscor de la que estàvem disposats a acceptar. En el cas de Sigrid Nunez, a més, hi ha una allau de lectures que il·luminen els passos que la porten d’una banda a l’altra i és en la solidesa del lligam entre llibres i vida que rau l’eficàcia de la proposta. Després de l’èxit de L’amic, queva guanyar un dels premis grossos de la literatura nord-americana, el National Book Award, i de Cuál es tu tormento, que ha estat adaptada al cinema per Pedro Almodóvar, arriba Els vulnerables per acabar de reblar el clau sobre el tema per excel·lència de Nunez: en un món deshumanitzat com el nostre, ¿podem connectar amb les altres persones de forma realment empàtica? I, sobretot, la literatura i el coneixement ¿poden ser les fonts d’aquesta empatia? Nunez travessa indemne les perillosíssimes aigües que envolten la paraula “ajuda” lligada als llibres i a l’art en general, i es permet dubtar i fer dubtar els lectors: podem, sí, però hem d’estar molt atents perquè les oportunitats per connectar seran cada vegada menys nombroses. En el cas d’Els vulnerables, la pregunta es fa més concreta: ¿van ser útils, el confinament i la pandèmia de COVID-19, per tornar a connectar els uns amb els altres? La resposta no és del tot clara.

La novel·la comença amb una trobada entre amigues després d’un funeral, a la qual segueix el record dels temps del confinament, entre 2020 i 2021, quan Sigrid Nunez va cedir el seu apartament novaiorquès a una metgessa, i ella es va traslladar al pis gegantí i luxós d’uns amics que patien perquè hi havien deixat una mascota amb bec i plomes verdes: un lloro. Al cap de poc temps, un noi (fill d’uns altres amics dels propietaris) va interrompre l’aïllament de l’escriptora i es va instal·lar al pis. El xoc generacional entre Nunez i el noi va esclatar de seguida: un representant de la generació Z i una més que boomer xocaven pels temes més o menys previsibles: falta de responsabilitats, salut mental, opcions veganes contra entrepans oliosos de carn magra... Però gràcies a un cert relaxament de tots dos es va produir la connexió que semblava impossible, i va fluir la conversa. Una conversa que el llibre serveix barrejada amb records d’infantesa de l’autora, malsons amb Donald Trump de protagonista i consells per desbloquejar escriptors: dins de la coctelera de Sigrid Nunez (gairebé) tot hi té un lloc i (gairebé) tot toca la tecla adequada per fer-nos la companyia justa, la que fa la bona música o un bon amic, que ens acomboia i ens provoca i ens qüestiona sense ofendre’ns i que, després d’una conversa de dues hores al telèfon o en una barra de bar, deixem per tornar a casa amb el cor una mica més eixamplat.