La veritat i la bellesa sense màscares d'Oscar Wilde

Amb traducció de l’anglès i notes de Joan Antoni Cerrato, l’editorial Quid Pro Quo publica un recull de l’agudesa dels pensaments extrets de les obres, de la finor dels articles i de la contundència dels assaigs escrits per una bèstia intensa de la literatura irlandesa, el poeta i dramaturg Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), mestre de la teoria estètica de l’art per l’art. 

El llibre s’estructura en tres parts plantejades en el mateix títol: pensaments, articles (sis) i assaigs (quatre). A la part dels pensaments, el lector acaba amb una sobredosi d’aforismes encadenats simplement separats per temàtiques: bellesa, art, artista, crítica, l’art i la realitat, l’art i la moral, la personalitat, individualisme, joventut, amor i amistat, l’ànima i els sentits, la vida i frases filosòfiques per a l’ús del jovent. En la meva opinió, aquesta part de l’obra era innecessària, ja que, per dir-ho d’alguna manera, era com si ja l’hagués llegit abans. Les frases cèlebres d’un personatge conegut es poden trobar a Google, el qual també te les separa per temes. Certament són frases escrites des del cinisme intel·lectual que serveixen per reflexionar sobre la condició humana, però potser no calia posar-les totes ininterrompudament com en la cinta corredissa d’un supermercat. 

¿Escriure als diaris "deteriora l'estil", com diu Wilde?

Com que Wilde afirma que "la crítica és sempre una mena d’autobiografia", entenc que cada lector destacarà uns aforismes segons el moment vital en què es trobi. Esclar que també afirma que "escriure en els periòdics deteriora l’estil" i això, en el meu cas, em va amoïnar una mica... En resum, aquesta part de pensaments potser s’hauria d'haver estructurat d’una manera una mica més original que diferenciés un llibre d’un buscador d’internet, el qual et pot oferir exactament el mateix. I no es tracta ara que jo copiï els que personalment vaig guardar a la meva llibreta de notes en el transcurs de la meva lectura. Avui possiblement n’apuntaria uns altres que em semblessin més enginyosos o atrevits. 

Els sis articles de la segona part del llibre i els quatre assaigs de la tercera només es diferencien per l’extensió, amb la qual cosa el llibre s’hauria pogut titular: Oscar Wilde. Textos (una selecció), saltant la primera part. El que més uneix aquestes dues parts és, sens dubte, el pensament estètic del dandi irlandès cap a una teoria de l’art modern. A La decadència de la mentida, per exemple, el lector troba un diàleg assagístic que culmina la concepció de l’art com una gran farsa que té valor per ella mateixa, i mai com a imitació de la realitat. Afirma que la creació artística és superior a la mera representació de la vida. A El crític artista, Wilde mostra la seva evolució cap a actituds rebels contra el sistema, així com el qüestionament de molts dels absoluts socials imperants. Diu que l’autèntic crític és de fet un artista que contribueix al procés creatiu mitjançant l’anàlisi perspicaç i l’expressió personal. La concepció avançada d’un socialisme individualista, no uniformat i que valora la diferència humana, l’allunya del romanticisme i el catapulta a un modernisme personal avant la lettre.  

El que queda clar és que Oscar Wilde –que era un esplèndid diletant influït per Nietzsche amb una cultura inabastable i un alt sentit de la bellesa– va subvertir i va enriquir el gènere de l’assaig amb recursos propis del teatre i de la novel·la. A les pàgines de Pensaments, articles i assaigs l’escriptor i poeta manifesta, potser sense ser-ne conscient, el que està per venir, els dos grans fenòmens històrics de la primera meitat del segle XX: el desencantament amb les democràcies liberals, és a dir, l’arribada dels totalitarismes, i, sobretot, el sorgiment de les avantguardes artístiques.