Utilitats de la cultura portàtil

Viatgem per perdre’ns, però sobretot per trobar-nos, i el viatge hauria de ser sempre una experiència transformadora. Víctima del buit existencial, un bon dia l’escriptora i editora Jessa Crispin (Lincoln Center, Kansas, 1978) va decidir deixar el seu apartament de Chicago i marxar a Europa, potser per no tornar-hi. Anava a la recerca de raons per seguir vivint. Volia visitar els llocs on van sojornar els escriptors, artistes i compositors que -com ella mateixa diu- li feien companyia a altes hores de la nit; en resum, allà on els vius li deien ben poc, volia parlar amb els morts.

Una acurada selecció de ciutats o indrets estava destinada a proporcionar-li les excuses suficients per no defallir: el Berlín del germà de Henry James, la Trieste de la dona de James Joyce, la Lausana d’Igor Stravinsky, el Londres de Jean Rhys... i el Sant Petersburg on William Somerset Maugham, mig escriptor mig espia, va passar un temps. Fins aquí semblaria que ens trobem davant d’un llibre de viatges amb pretensions intel·lectuals, com qui agafa un d’aquells paquets organitzats per les grans capitals i salta de museu en museu. Res més lluny: Jessa Crispin és una gamberra, tot i que la seva aparença discreta l’allunya d’una Caitlin Moran o d’una Empar Moliner. Ho sé perquè li havia llegit Por qué no soy feminista. Un manifiesto feminista (Lince Ediciones, 2017), amb el qual estic en part d’acord i en part no, que és la millor manera de començar una conversa amb algú. Hi critica “el feminisme universal”, un feminisme que considera “despullat de tota transformació personal”. Pocs llibres recents sobre la nova onada feminista van tan directes al moll de l’os i sense embuts.

També descarnada és l’aproximació que Crispin fa a El complot de las damas muertas, perquè bàsicament el que fa és qüestionar-se a si mateixa: relacions sentimentals fallides, pífies, autoenganys... És clar que la Jessa que ha sigut fins ara no li fa el pes. “¿ He hecho esto siempre, tratar a los hombres como puertas en lugar de compañeros? ¿Valorarlos por el tipo de mundo al que pueden llevarme, en lugar de por sus propias cualidades?” Per no parlar de l’amant casat a qui espera com una Madame Bovary qualsevol.

A Trieste soparà amb Claudio Magris i es lamentarà que la vida de Nora Barnacle fos “ el lado que no se oye de una llamada telefónica ”. Al sud de França seguirà els passos de Margaret Anderson, la dona que va publicar justament l’ Ulysses als Estats Units. I a l’illa de Jersey perseguirà l’esperit de la inclassificable i fascinant Claude Cahun, artista polifacètica i membre activa de la Resistència francesa. El seu recorregut és vital i cultural ben trenat, en què les trajectòries i les febleses d’aquells homes i dones que admira la reconciliaran amb ella mateixa, o com a mínim ho intentaran. Som davant d’un recorregut vital i cultural que durarà un any i mig. Un pelegrinatge que ens proporciona més preguntes que respostes, però que ens convida a fer el que no acostumem a fer mai: parar el rellotge i endinsar-nos en el recorregut que proposa com qui baixa d’un tren de les nostres vides, vides que la inèrcia guia amb mà d’acer i que sovint no ens porten enlloc, ni tan sols a nosaltres mateixos.

Amb aquest llibre, Jessa Crispin ha aconseguit fer-nos aquesta invitació, que ja seria molt, i també escriure una aproximació lliure a alguns noms significats de la cultura occidental sense les lloses de l’assaig a l’ús. Allà on Harold Bloom i altres llegeixen, Jessa Crispin viu (o intenta viure). Haurem de seguir-li la pista perquè s’ho mereix.