L’ull de la raó

Fa encara no un decenni que Josep Vallverdú, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2000, s’estrenava com a poeta (tot i que ja hi havia hagut un llibre inaugural, una mena de bolet solitari, Poemes del gos, de 1977, avui impossible de trobar). Podria semblar una vocació lírica tardana. El més probable és que la trigança afecti, només, la publicació de versos, atès que moltes obres seves en prosa -penso, per exemple, en aquell recordable Proses de Ponent (1970)- estan impregnades de poesia. D’una poesia basada en l’observació i l’experiència, que només en part respon al sentit del títol del llibre que presento. Sigui com vulgui, amb 95 anys Vallverdú és un poeta destacat, algunes de les contribucions recents del qual ( Argila, 2014; Ronda de boires, 2016; i l’obra d’ara) han de figurar, per dret propi, en la memòria de la nostra poesia contemporània.

Com destaca Joan Martí Castell en el seu pròleg esplèndid, tan ben escrit (llàstima que hi faci servir la paraula poemari, del tot innecessària), la bella expressió a ull nu apareix en una de les nou poesies que l’autor dedica a Sitges. A ull nu vol dir a primera vista, però aquestes peces, tan ben construïdes, són molt més que això. Com la poesia de Maragall (quin subtil homenatge que li ret, l’autor de Lleida, en la peça És bell ) és més, per descomptat, que “paraula viva”. L’estre -que se’n deia abans- de Josep Vallverdú està molt constret per la raó compositiva : la seva poesia és d’una claredat admirable. I és una claredat molt ben avinguda amb la fondària. Tant és, l’estímul que hi ha a l’arrel de cada composició: si una clau trobada a la vora d’un riu, si el desig d’un home de ser arbre, si el record ignominiós del dictador Franco, si un quadre penjat en un menjador. En poesia es pot parlar de tot, que deia J.V. Foix: i Vallverdú es fa seva la màxima, i la converteix en lliçó. Bellesa i veritat, com diu un dels títols presents: saviesa per encloure en el text una observació moral o fins intel·lectual en forma artística. Potser sí que és nu, aquest ull que mira. Però està molt avesat no sols a mirar, sinó també, i sobretot, a entendre, a aprofundir la mirada.

¿Quina mena d’home trobem, però, darrere aquests versos? L’evocació del pare, les paraules adreçades al fill o a la dona: es tracta d’una escriptura eminentment moral. La d’un individu que es vol lliure i que no creu en el més enllà: “Les veus dels qui m’estimaren / s’apaguen a poc a poc, / mentre m’acosto a la fràgil / porta que no porta enlloc”.