La nord-americana Rebecca Makkai, de qui ja havíem llegit amb plaer Els grans optimistes, sobre els inicis de la sida al Chicago dels anys vuitanta, sembla que troba inspiració en els temes que omplen més pàgines i minuts d’informació o que incendien les xarxes socials: segur que alguns dels motors que van posar en marxa aquesta novel·la són el Me Too, la immensa popularitat del gènere del true crime, la suposada política de la cancel·lació o els assassinats als campus universitaris. Però la gràcia és que ho fa amb una enorme habilitat narrativa, desplegant totes les capacitats de la literatura per il·luminar les zones d’ombra. Mitjançant una doble línia temporal, la dels anys noranta i la de l’actualitat, el llibre excel·leix a l’hora de ressaltar les enormes diferències que s’han produït en la nostra manera de mirar tantes coses, però sobretot la relació entre els homes i les dones.

Els personatges de Vull fer-te algunes preguntes dubten, s’equivoquen, són tergiversats quan intenten explicar-se a Twitter, fan exercicis de memòria que no els deixen en el millor dels llocs i tenen obsessions que es revelen del tot falses, que és una altra manera de dir que són com qualsevol dels lectors potencials del llibre. Que haurien de ser molts, perquè té tots els avantatges de ser un thriller apassionant més la capacitat de convertir en ficció un dels debats estrella del moment: ¿com s’han modificat les relacions de poder entre homes i dones? ¿Hi ha un abans i un després del moviment Me Too? Makkai, que és tenaç i optimista, i que també compta amb un gran sentit de l’humor, planteja que un thriller d’assassinat de campus ja no es pot escriure sense girar-ho tot com un mitjó: no es tracta de posar la lupa sobre els detalls escabrosos del crim, ni d’activar cap mecanisme que faciliti l’empatia amb l’assassí. Tot al contrari: cal posar al centre la víctima i el seu patiment i esbrinar quines estructures polítiques, socials i familiars van provocar que es convertís en víctima. Cal fer moltes preguntes, i a molta més gent de la que ens pensem. I això és el que fa la protagonista de la novel·la, una podcaster d’èxit que és professora convidada a l’escola on havia cursat la secundària, vint anys després que morís una companya seva d’habitació: una mena d’examen de consciència que vol posar les coses a lloc, inclosa la pròpia actitud dels companys i companyes de la noia: ¿segur que van fer tot el que podien fer per ajudar-la? ¿No tindrien moltes més eines ara per defensar-la de professors amb la mà llarga o de nòvios possessius?

Un 'thriller' amb ètica

El mecanisme sobre el qual se sustenta la trama és, en aparença, el de sempre: ¿qui va ser l’assassí de la jove que apareix ofegada a la piscina del campus? ¿Segur que va ser l’entrenador negre que compleix condemna des de fa més de vint anys a la presó? ¿I si l’escola estava encobrint algun dels professors o mirant de mantenir el seu prestigi entre la classe alta i blanca de l’estat de Massachusetts? Però la gràcia és la superposició de capes que n’amplifiquen el discurs: entre capítols de festes a les residències i trobades d’exalumnes, llegim llistes de casos i més casos de dones maltractades, ignorades o abusades a molts altres llocs del país, que funcionen com una caixa de ressonància poderosa. Ben aviat de la novel·la apareix una segona persona que parla a algú que al principi no sabem ben bé qui és, però és difícil no sentir-se apel·lat com a lector: tu, tafaner, ¿encara no has entès que hi ha alguna cosa que grinyola en aquesta obsessió que tens pel cap rebentat d’aquella noia? El llibre és ple de reflexions habilíssimes sobre la culpa i la memòria i és alhora una investigació i una demostració fefaent que es poden escriure thrillers escabrosos i emocionants d’una manera una mica més ètica.