La tragèdia austrohongaresa

Clarissa, nascuda a Galítzia, als confins de l’Imperi Austrohongarès, és filla d’un tinent coronel. Educada en un convent, la retirada forçada del pare -un teòric militar obsessionat amb les estadístiques- l’obliga a prendre tota sola les regnes del destí. Secretària del doctor Silberstein -un neuròleg jueu que, a diferència del seu col·lega Freud, pretén allunyar els pacients de la font d’intranquil·litat, mentre estudia la neurosi dels pobles-, Clarissa és una jove discreta, tímida i treballadora eficaç. “La seva presència a penes es nota i potser vostè mateixa tampoc la nota prou”, li assenyala el seu mentor. És ell mateix qui el juny del 1914 l’envia a un congrés internacional a Lucerna, on coneix Léonard, un jove professor francès, socialista desenganyat amb la política de París i idealista convençut de la força dels “anònims, aquests que no tenen altre interès que viure en pau i tranquil·litat”. La notícia de l’assassinat de l’hereu austríac pertorba la concòrdia dels congressistes, però mentre les potències inicien la mobilització, els dos joves viuen el seu amor aliens a tot i lliurement per la neutral Suïssa i el nord d’Itàlia. Però el conflicte es fa present i un volum de Montaigne amb la data “1 d’agost de 1914” -dia de l’inici de la conflagració mundial- és la penyora d’amor de Léonard a Clarissa. Però no l’única: de tornada a Viena i exercint d’infermera de guerra, la noia descobrirà que està embarassada de qui ara lluita com a enemic. Mentre el carnatge s’abat sobre Europa, decidirà tenir aquest fill en una decisió que la convertirà en una altra dona.

La Gran Guerra també va marcar profundament Stefan Zweig. Va ser el final de l’edat d’or vienesa recreada al seu llibre El món d’ahir, l’esquinçament de la seva confiança en els valors suprems de la literatura i la cultura, el motor de la nostàlgia impossible per aquell vell Imperi Austrohongarès perdut -la mateixa enyorança que sentia un seu bon amic, el també jueu Josep Roth- i, alhora, el remordiment de les seves pròpies contradiccions, quan amb l’esclat de la guerra va sucumbir a l’excitació patriòtica, escrivint articles abrandats i trencant relacions amb els seus amics francesos -tal com es posava de manifest al volum El món de 1914 (Ela Geminada, 2014)-, abans d’abraçar el pacifisme de què faria gala durant la resta de la seva vida. Exiliat d’un continent que creia perdut i sotmès irremeiablement al nazisme, no és estrany que Zweig condensés en aquesta novel·la inacabada l’impacte inoblidable que eliminà totalment el miratge austrohongarès. De la guerra, Silberstein assegurava que “o ara neix Europa o tot està perdut”. Evidentment, l’any 1942 l’autor de Clarissa, amb l’única companyia del seu estimat Montaigne, ho considerava tot perdut.