Una novel·la iniciàtica amb planxes de surf

Exhalació, de Tim Winton (Perth, 1960), "segurament l’escriptor viu –segons el text de la solapa d’aquesta edició de L’Altra– més important d’Austràlia", té tots els elements de les clàssiques novel·les de formació: un protagonista tímid i reprimit, fill únic i "solitari per naturalesa", que descobreix per primer cop l’excitació i els desenganys del món adult; una amistat nova que allibera i fa mal; l’exemple modèlic, però també ple d’ombres, d’un mentor misteriós i idolatrat; la relació meravellosa i terrible i fundacional amb una dona ferida; els primers èxtasis i les primeres epifanies existencials (la llibertat, l’aventura); les primeres decepcions i desgràcies...

Que Winton agafi el patró del subgènere i el segueixi o repliqui al peu de la lletra –sense sofisticacions autoconscients, sense subversions postmodernes– podria haver donat com a resultat una novel·la previsible i sense ànima. Les novel·les, però, són molt més que uns motius i uns personatges més o menys arquetípics argamassats per un argument. Les novel·les són paraules i l’experiència humana –moral, emotiva, intel·lectual, física, ètica– que són capaces de recrear o de convocar. És en aquests aspectes que Winton demostra ser un novel·lista segur i destríssim, un prosista precís i expressiu –la traducció al català és de Joana Castells–, un narrador natural i enèrgic amb passatges d’un lirisme plàstic i matèric força imponent. I és per tot això que Exhalació, publicada originàriament l’any 2008, no tan sols no és previsible i exànime sinó que és una novel·la plena de sensorialitat, vigor, drama i emocions. Una altra novel·la de formació, sí, però una novel·la de formació molt notable.

El surf, entre l'esport de risc i l'experiència religiosa

Ambientada en un poble de costa de l’Austràlia de principis dels anys 70, Exhalació està narrada en primera persona pel protagonista, el Bruce Pike, Pikelet, que recorda la seva adolescència des del seu present d’home adult i gastat que ha de carregar amb un nombre no menyspreable de derrotes i de ferides. Un dels punts forts de la novel·la és que el to evocador, entre malenconiós i elegíac, de la veu narradora contrasta violentament amb la vitalitat temerària amb què el mateix Pikelet, el seu amic Loonie i el seu mentor Sando es dedicaven en el passat a la seva activitat preferida: el surf. Encara que dir-ne "activitat" és gairebé ofensiu, una inexactitud que minimitza el risc, rebaixa la valentia i dilueix la transcendència primitiva que sentien els surfistes pioners i que sent el trio protagonista de la novel·la.

La manera com Winton narrativitza el món del surf –entre l’esport de risc i l’experiència religiosa– és l’altre punt fort de la novel·la. Ho fa tan bé, amb una força tan persuasiva, que és igual si al lector el surf li resulta apassionant o no li interessa gens ni mica. Perquè l’activitat concreta del surf –saber llegir els moviments del mar, esperar l’onada adient, intentar enfilar-t’hi i cavalcar-ne la cresta durant tants segons com puguis–, i l’experiència que hi va associada –la superació de la por, la proesa gimnàstica i equilibrista de ser tot u amb la mola mòbil del mar–, no són res més, naturalment, que una manera de parlar de la vida i del temps que passa i de la mort, dels errors que cometem, de les vergonyes i les culpes que arrosseguem i, també, d’aquells instants pletòrics i triomfals que potser no justifiquen res però ho compensen tot.