A dalt de la teulada hi ha més llum

Un dels pensaments centrals de Kierkegaard és la idea de la verticalitat de l’esperit. Thomas Bernhard, en un dels seus relats, va desmentir amb ironia la direccionalitat de la vida humana cap a la llum, sempre cap amunt. Mentre viu a la planta baixa, al protagonista el negoci li floreix. Però quan es trasllada a viure a l’àtic, aquesta proximitat de la llum, de la lucidesa, el mata. L’home es llança per la finestra perquè no pot suportar la proximitat de la llum, de la veritat. Qui pot negar que els homes tendeixen a ser mísers, obscurs i incultes? És més còmode, més senzill.

En canvi, Sasha Marianna Salzmann, en la seva novel·la rizomàtica Fora de si, demostra una necessitat imperiosa d’instal·lar-se ben amunt, en la llum, per veure-ho tot. En una de les escenes, el protagonista de la novel·la -quan l’Alissa ja s’ha convertit en l’Anton- puja a dalt de la teulada en companyia d’una dona singular, inspirada en Aglaja Veteranyi (1962-2002). Aquí dalt, diu ella, el sol és més fort. L’Aglaja sempre trobava el camí cap a la teulada, constata llavors el narrador, admirat de la força vital que encarna aquest personatge de cabells panotxes i d’un passat familiar dur, d’artistes de circ ambulant.

Cultura contra la vulgaritat

Els fils que teixeixen la novel·la de Salzmann no són fàcils de desenredar. El projecte és tan immens que fa rodar el cap. L’autora vol que els lectors ens convertim en els saltimbanquis que es troben bé només a dalt de tot, on l’aire ja escasseja.

A Fora de si hi ha excursos llargs en la història familiar sobre la nissaga de jueus cultes que malden per resistir la vulgaritat i la pressió demolidora de la societat soviètica. Aquests passatges agradaran als que estiguin assedegats d’històries dels marges que mai arriben a ser comptabilitzades del tot. Les dones d’aquesta estirp, unes veritables matriarques, mostren un equilibri i una capacitat de supervivència que potser només es pot documentar a l’est del continent. Allà, els homes gairebé tots sucumbeixen al desencís, que ofeguen en la beguda.

Aquest rerefons d’un passat ja perdut i inaccessible contrasta amb una infantesa a Alemanya marcada per l’experiència dels refugiats decidits a arrelar i resistir. L’Alemanya vista amb els ulls d’un foraster és, però, només una intuïció. Ben aviat es desperta la rebel·lió adolescent que exigeix la resposta només a una sola pregunta: Qui soc jo?

El desdoblament del protagonista en els bessons Alissa i Anton és una acrobàcia que talla l’alè. Salzmann no s’acontenta amb el feminisme conservador que pretén construir una “reserva índia” per a dones. Vol usurpar als qui manen tots els seus privilegis. Es vol poder afaitar la barba al costat del pare cada matí.

Istanbul, la ciutat a la cruïlla de tants camins, es converteix en el lloc d’aquest experiment audaç. L’empresa és tan irritant per a l’ordre establert que tot trontolla. No pot haver-hi cap mena de por o de mandra. La transformació exigeix tractaments hormonals que afligeixen el cos com una tortura, exigeix suportar la misèria, exigeix silenciar els escrúpols morals. Salzmann aconsegueix situar-se “fora de si”, mirar amb els ulls de l’altre, ser el que no és. Travessa la frontera del gènere com havia travessat les fronteres estatals i lingüístiques. Obre preguntes que no ens volem plantejar mai. La bellesa d’aquest llibre és l’esperança ferma que el món sí que és transformable perquè totes les fronteres són només una convenció. Gràcies, Sasha, per aquesta convicció!