El dramaturg, actor i guionista cinematogràfic Sam Shepard encarna un tipus de personatge força freqüent en la cultura nord-americana del segle XX. Es caracteritza per haver sortit d’un entorn treballador, econòmicament precari i ple de figures tràgiques i desarrelades, per haver-se sobreposat amb esperit i talent autodidactes a les circumstàncies adverses en què li va tocar néixer i per haver construït una extraordinària trajectòria creativa sense renegar de les arrels. No és casualitat que el teatre de Shepard ( La maledicció dels morts de gana, Buried child ) estigui ple de granges i bars de mala mort, i de la fauna que hi pul·lula.

A algú pot semblar-li exagerat qualificar d’extraordinària la trajectòria creativa de Shepard. No ho és. Autor d’una cinquantena d’obres teatrals (moltes d’elles premiades i representades internacionalment), també va ser el guionista, entre d’altres, de Zabriskie Point de Michelangelo Antonioni i de París, Texas de Wim Wenders, va fer d’actor en mig centenar de pel·lícules i telesèries ( Dies del cel, de Terrence Malick, Escollits per a la glòria, de Philip Kaufman...) i, fins i tot, va coescriure una cançó ( Brownsville girl ) amb Bob Dylan. Gairebé res.

Espia de mi, aparegut poc després de la seva mort, traduït ara amb solvència al català per Dolors Udina i pulcrament editat per l’editorial mallorquina Quid Pro Quo, no és un llibre gaire adequat per entrar en l’obra de Shepard. Les condicions amb què va ser fet, amb l’autor ja molt malalt d’esclerosi lateral amiotròfica, havent de gravar o de dictar una gran part del text, i amb les forces justes per donar el vistiplau a la forma final, ja indiquen que és més pertinent llegir-lo com una proesa humana -el malalt agònic que fins a l’últim alè vol treballar- que com una fita literària. La dedicatòria inicial -“Els fills d’en Sam volen reconèixer la vida i l’obra del seu pare i el formidable esforç que va fer per acabar el seu darrer llibre”-, així com els agraïments del final a les germanes de l’escriptor (que en van tenir cura), també donen al llibre un to d’homenatge familiar. Som lluny de la rotunda singularitat de les obres personals i rodones.

Consciència funerària

Amb tot, Espia de mi mereix ser llegit sense condescendència, que és una cosa que un paio dur com Shepard segurament trobaria ofensiva i repugnant. La principal virtut del llibre és la severitat antisentimental amb què abraça la seva vocació testamentària. L’autor sap perfectament que s’està morint. Aquesta consciència funerària batega, d’una manera sòbria però insidiosa, en tots i cada un dels trenta-set passatges breus i descosits que conformen l’obra.

Entre les memòries esfilagarsades i parcials (Shepard evoca episodis del seu passat i de la seva família) i l’autobiografia lacònica i terminal (les proves mèdiques, el diagnòstic, el dia a dia progressivament desvalgut), Espia de mi està contada a través d’un narrador desdoblat. D’una banda, tenim un vell malalt que pren la fresca al porxo de casa seva; de l’altra, tenim algú que l’observa o el vigila. En tots dos casos el narrador és Shepard, i en tots dos casos s’expressa amb el mateix estil concís, quasi telegràfic, com una ranera que prengués forma de prosa. Però és una ranera valenta i lúcida: “Com més inútil em sento, més remot em torno”.

Fidel a l’atmosfera al·lucinada que sovint amara la seva literatura, Shepard introdueix episodis extemporanis però simbòlicament significatius. De vegades són lúgubres -la mort d’un cavall de carreres en plena cursa, l’assassinat de Pancho Villa- i de vegades són alliberadors, com quan es posa en la pell d’un pres fugat de la presó d’Alcatraz. És un episodi que s’ha de llegir com una projecció infructuosament esperançada, perquè ell és presoner del seu cos malalt. L’ELA: aquesta presó d’Alcatraz de la biologia.

No hi falten, al llibre, passatges commovedors, com els que dedica als fills, o aquells en què descriu l’entorn rural on passa els seus últims dies. És aquí on millor es veu el talent literari de Shepard, d’una força evocadora esquemàtica però vibrant, semblant a la del pintor que, amb tres colors i una dotzena de pinzellades, crea un paisatge.