La memòria em comença a fallar, però recordo una trobada fortuïta amb l’Enric Casasses, al Paral·lel, a principis dels anys 70 (ell encara no era ningú en el món poètic català, almenys en l’oficial). Sortia d’un bar amb grans finestrals i porta de vidre antic. Jo hi entrava, i vam topar de cara. Em va agafar del braç i em preguntà, amb ulls un pèl extraviats: “Encara existim?” La pregunta era pertinent, perquè en aquella Barcelona grisa i perillosa, hostil a la cultura lliure que delejàvem, no existíem gaire. No sé què vaig contestar, però és igual, la pregunta era metafísica i quedava penjada en l’infinit. Ell ha treballat prou per constituir una obra que ja existeix, i s’expandeix, i ha anat existint amb aprofitament, diria. Ha fet com les velles cosidores del Maresme (no sé si a L’Escala també ho feien), que en el bon temps s’asseien a fer ganxet o brodadures al portal de casa. En el seu cas, la matèria verbal l’ha dut a teixir amb la imaginació (i una mica de zeny, que diu ell), i déu n’hi do!

Poeta salvatge

Sota l’aparença de poeta salvatge, beat (que no beat), descordat i calculadament descurat, lúdic i càndid, Casasses amaga un savi perfeccionista i rigorós, àdhuc sorneguer a estones. És cert que, a voltes, el descordament forma part de l’estil, i les formalitzacions poden tenir petites potineries, rebaves, hipermetrismes, rebles i rimes empedrades de vacil·lacions vocàliques, vulgarismes, però… i què? ¿No es tracta de reflectir la vida, la vida bategant i sotraguejant de sots, neguits i nafres? L’underground no està per brocs ni refistolaments, al contrari, la brotxa expressionista fa taques, el pinzell de les carrincloneries (o els moralismes experiencials) ha de quedar ben guardat. Com el glosador o el bertsolari, tot caminant pot fer de camí el seu vers, cantant, perorant, escandint o grallant (és indiferent), després ja apuntarà a la llibreta (o al mòbil). L’oralitat és pedra de toc en aquesta poesia, tot i que a posteriori pugui ordenar els materials.

I, tanmateix, la “salvatgeria” és molt relativa: el gruix de sabers i de subtileses erudites és considerable, i a Casasses, tal volta a desgrat seu, ja comença a encolomar-se-li l’estatus de “clàssic”. Per això diem que el títol Soliloquis de nyigui-nyogui (Edicions 62) és savi, perquè és allò que se’n diu “demanda –o pidolament– de benevolència”. És a dir: “He confegit uns soliloquis que fan tentines, que no s’aguanten ferms” (mentida podrida, hi ha més art retòrica en aquests versos de “nygui-nyogui” que en tot Esclasans). El que passa és que, amb l’embranzida de vivacitat i virior de narrar i de versificar, al poeta, de vegades, se li escapa, i la vèrbola espleta, i se li amanyoga el tramat. Però no hi fa res, el bard conviu amb tot.

De ben segur, algun estudiós, partint de Jaume Roig, Byron, Vikram Seth, i algun altre de per ací, acabarà pouant algun dia en la murrieria d’anomenar “novel·leta” a uns versos narratius (vegeu també l’obra narrativa heptasil·làbica en 3 capítols, NdR). A voltes té l’ardidesa d’un Carner i fa el neologisme que li manca. A Plaça Raspall, per exemple, s’adona que l’adjectiu inane és un castellanisme, i inventa un substantiu: la inània. A Ni cor ni res fa el cim pel que fa a poesia eròtica: “.../li du la folla/sense clofolla/plena de foc/cap al seu lloc”: Anomenar el vit (humà) substantivant en femení un mot que remet al verb que designa l’acció copulativa és quelcom magistral. Bo de tenir ara en un sol volum tota aquesta poesia: noves rimades, tetrasíl·labs apariats en consonant, poemes pseudonarratius, romanços, tirallongues d’hexasíl·labs blancs, heptasíl·labs, bisíl·labs apariats en rima consonant, fragments de codolada… Una mica de tot.