'Solaris'
Stanislaw Lem. Factoría K, 2022. Traducció de Xavier Farré. 324 pàgines. 18 euros.
Més o menys cap a la meitat de Solaris, la novel·la que el polonès Stanislaw Lem (Lviv, 1921–Cracòvia, 2006) va publicar l’any 1961 i que avui és considerada un dels cims de la literatura de ciència-ficció del segle XX, hi ha unes pàgines quasi incomprensibles i formidables que descriuen els fenòmens que tenen lloc al planeta Solaris. S’hi explica, recorrent sovint a un vocabulari diguem que pròpiament solarista format per paraules com simetríada, mimoides i formocreadors, que els fenòmens en qüestió són com una “simfonia geomètrica” davant de la qual “nosaltres som els seus oients sords”, “una simfonia que es crea a si mateixa i que s’escanya ella mateixa”. Si li passa com a mi, mentre les estigui llegint, el lector sentirà que en aquestes pàgines concretes s’hi veu el propòsit amb què Lem va escriure la novel·la: crear una realitat impossible i inhumana i fer-ne literatura, és a dir, descriure-la d’una manera precisa i plausible i fer que una galeria d’homes i dones l’experimentin –la sentin, la pensin, la temin– amb una paleta d’emocions i d’idees exhaustiva i veraç.
Suposo que és inevitable que els lectors que no som ni fans ni experts del gènere ens sentim més còmodes amb la ciència-ficció humanista d’un Ray Bradbury que amb la simbòlica i abstracta d’un Stanislaw Lem, però això no vol dir que no siguem capaços d’apreciar les raons per què Solaris, més enllà de la mítica adaptació cinematogràfica que en va fer Andrei Tarkovski l’any 1972, és considerada una obra mestra. Aquestes raons són bàsicament dues, i elementals. La primera és que la realitat impossible creada per Lem és fascinant en la seva naturalesa aliena, hermètica i gairebé inconcebible. La segona és que aquesta realitat està formalitzada mitjançant un estil cerebral però vistós, una mescla d’exuberància tecnicista i de poesia lacònica i ferida. La traducció que n’ha fet Xavier Farré s’intueix tan sensacional com meritòria.
Un planeta llunyà i un oceà que es defensa
L’argument està muntat a partir d’una sèrie de pretextos i de motius que són un clàssic del gènere. Un astronauta arriba a una estació espacial que des de fa anys investiga i vigila un planeta, Solaris, que està situat a anys llum de la Terra i que està format en exclusiva per un oceà enorme i misteriós. Quan l’astronauta, el psicòleg Kris Kelvin, arriba a l’estació es troba un espectacle desolador: el desordre i la incertesa hi imperen, les instal·lacions semblen semiabandonades, un dels cosmonautes que hi treballava de feia temps s’acaba de suïcidar i els pocs supervivents viuen rosegats per l’angoixa.
A poc a poc, Kris Kelvin, que a més de ser el protagonista és també el narrador de la història, descobrirà que, després de dècades duent a terme experiments infructuosos per entendre la naturalesa de l’oceà, i després d’anys també intentant en va de comunicar-s’hi –els científics creuen que l’oceà és viu, i que pensa, i que sent–, fa poc els membres de l’estació hi llançaren raigs X i que això ha fet que l’oceà es defensés. La reacció de l’oceà, i aquest és el nucli de la novel·la i l’audàcia més brillant de Lem, consisteix a crear simulacres fets a partir dels records, els desigs i els terrors dels cosmonautes, cosa que els pertorba perquè els atia l’amor i la culpa, les frustracions pels errors comesos en el passat i els dubtes sobre les identitats pròpies i alienes. La pertorbació és tan gran que “l’alternativa d’acabar boig era en realitat un alliberament”.
Escrita amb una fredor meticulosa i elegant, Solaris genera desconcert i neguit. I permet múltiples lectures, des de l’al·legoria sociopolítica fins a l’exploració existencial passant per l’especulació teològica. Si és una novel·la potent i perdurable, però, és perquè expressa amb lucidesa i angoixa la inintel·ligibilitat de la realitat immensa de l'univers i del sentit de la vida.
