Pocs escriptors han sabut reflectir tan bé com Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960) els problemes de l’home del seu temps (és per això, imagino, que van atorgar-li el Premi Nobel de literatura), sense defugir la coherència moral i la qualitat literària. La seva obra, d’un profund revestiment ètic, polític i metafísic, arriba al lector a través de la sensibilitat, a diferència d’un Sartre o d’una Beauvoir, que ho fan més per l’intel·lecte. Una mateixa època sacsejada profundament per la història i discutida per esperits humanament tan contraposats fa l’obra d’aquests pensadors summament interessant. Però Camus tenia raó. I la causa d’aquesta raó és la seva humanitat. I l’arrel d’aquesta humanitat cal buscar-la en el seu origen humil i pobre, a Algèria. El primer home és un punt culminant, un epíleg inacabat on s’exposa la vida; o sigui, el fet d’encarar el sol i la mort per descriure’n l’experiència i la reflexió que pugui suscitar.

La novel·la narra la vida de Jacques Cormery, des de la seva infància a Algèria fins al moment que viatja a França per continuar els seus estudis. Cormery és un personatge que, com Camus, és fill d’una mare menorquina analfabeta i gairebé sorda, i que viu en un context social de pobresa i discriminació. Com bé sabem els pobres no tenen història, però Camus els dona la seva. El primer home és aquest fill sense pare, mort al front de la Primera Guerra Mundial. Un fill educat en la penúria d’un barri perifèric d’Alger per una àvia freda i autoritària, un tiet adorable amb poques llums i una mare callada, impotent i baldada. Aquesta és la història d’en Jacques en el seu món de pobresa i llum, la d’un nen pelat i la d’un adolescent colpit per la misèria dels adults. Però hi batega amb força la rebel·lia, que és l’ànima del noi i del relat. Per a Camus, l’amor a la vida significa no rebutjar-ne res i, per tant, acceptar-ho tot. Dit d’una altra manera, no hi ha límits per estimar. Així, anem veient com va forjant-se la personalitat d’un ésser intel·ligent i sensible, en aquest cas la del mateix escriptor. Qui podria pensar que aquell infant, fill de la misèria i la marginació, pogués arribar a guanyar el Premi Nobel de literatura?

Per temps que passi la lectura d'El primer home no s’oblida. Qui sap si pel seu to càlid i humà, per la veu evocadora del que és profund o pel rastre rutilant d’un pensador que no rebaixa mai l’home i la seva dimensió. A més, l’autor domina una prosa magnífica, capaç de recollir la transparència i la senzillesa dels paradisos perduts amb gran humanitat, i en imatges que són formidables per la seva simplicitat. Camus té un talent enorme quan descriu les vivències i les emocions, no hi ha dubte que és un escriptor que connecta amb el lector i que destaca per la seva sensibilitat.

Sí, diria que l’origen de tota aquesta llum és una sensibilitat única i extraordinària que fa de Camus un escriptor captivador i un pensador original. Meravella adonar-se que en el seu primer llibre, El revés i el dret (1937) –un volum format per cinc assajos d'estil narratiu–, hi hagi la font original de tota l’obra posterior. El que sembla fer en acabat és desplegar les idees primigènies a través de les novel·les, els relats, els assaigs, el teatre, etc. I tot aquest programari filosòfic i literari primicer culmina, podríem dir, amb l’escriptura d'El primer home. És per això que les seves obres formen un tot, cada una rep llum de les altres i totes es relacionen.

Com hem dit El primer home és l’obra pòstuma d’Albert Camus, una novel·la inacabada de caràcter autobiogràfic, lligada estretament a la seva experiència d’infant i adolescent. Escrita durant els darrers anys de la seva vida, es va publicar 34 anys després que morís en un accident de cotxe. Sabem que l’escriptor era una veu anhelant i incòmoda, i això va fer que la novel·la trigués tant a veure la llum, fins a poder superar les traves editorials d’aquells que no volien parlar de la Guerra d'Algèria.

Gaudiu, doncs, la nova traducció de l’Anna Casassas publicada per Raig Verd, perquè El primer home és el darrer esclat de llum d’Albert Camus, un llibre que fa bones aquestes paraules seves: “El que importa, amics, és ser humà i senzill, és ser vertader.”