Aquesta és una història de bruixes. O de dones? Durant llarguíssims períodes de la història, els dos termes s’han confós, i sembla que és en aquesta ambigüitat que Irene Solà ha trobat una veta més que fèrtil per escriure la seva tercera novel·la, que és una mena d’aquelarre prodigiós, una celebració de la sororitat femenina i una recreació de la història d’una família (i d’unes quantes coses més) concentrades en un sol punt, un mas remot de les Guilleries on se succeeixen les violències, les celebracions rituals i els canvis de generació que, al capdavall, configuren qualsevol família i qualsevol cultura. I tot això en menys de dues-centes pàgines.

De manera totalment deliberada –suposem– el títol de la novel·la repeteix l’estructura del que la va precedir, Canto jo i la muntanya balla, un dels fenòmens de la literatura catalana recent, amb adaptacions teatrals i audiovisuals, desenes de traduccions i milers d’exemplars venuts. La dificultat de publicar alguna cosa després d’un èxit tan gran era altíssima, i el resultat supera, amb escreix, el repte. Aquesta novel·la és literàriament més complexa, rica i sofisticada que aquella, i també més radical, més fosca, potser més difícil. L’autora creix a còpia de jugar fort, no de repetir cap fórmula, i això és d’agrair.

I quin festí no ens ofereix! En més d’un sentit, el de festa i el de banquet: les pàgines de la novel·la, a banda d’estar escrites amb un ritme controladíssim, una llengua rica i plena i amb un sentit d’elevació poètica que beu directament de mestres com Verdaguer o Català, estan amarades d’olors –i sobretot de pudors– de sorolls, de veus, de menges exquisides i greixoses, de sang i semen i de tots els fluids corporals humans i animals que, fins no fa tants anys, configuraven una existència bruta i brutal, menys asèptica que la nostra. És una festa per on circulen fantasmes, bruixes i dimonis dels que fan por: toros salvatges, bocs amb cara humana i dones que veuen el futur, però també emboscats de la Guerra Civil, bandolers com Serrallonga i carlins ferotges que aconsegueixen traçar, d’una manera subtil però també molt clara, una línia històrica que dibuixa una societat permanentment assetjada i en guerra de guerrilles.

Tots cobegen el mas, no tant per les quatre parets que el formen sinó per la saviesa que s’hi ha acumulat al llarg dels temps. Les dones de la família que hi viu per a molts són bruixes o personatges mítics, però per als lectors a qui Solà obre la porta del misteri de bat a bat són dones que cuinen i pareixen i xerren. Són fonts inesgotables d’històries que s’entrellacen en al·luvió –una mica com en la tradició llatinoamericana–, com un corrent cabalós que arrossega les vides i les llegendes i els mites que s’han explicat sempre sobre l’origen del món, el naixement i la mort i les temptacions del diable, per fixar memòria però també per tafaneria i pel pur gust d’explicar. Això és també el que l’escriptora ha d’haver sentit en orquestrar les diferents veus que configuren aquesta novel·la breu i cabalosa, o en pensar la solució enginyosa que permet la convivència de diferents plans de realitat i lapses temporals: farà riure a més d’un.

La Joana, la Bernadeta, la Margarida, la Dolça i la Blanca no només expliquen i s’expliquen a través de les històries. També protagonitzen escenes carnals memorables, inquietants i vertiginoses: amb homes, amb dones i, sobretot, amb les bèsties diabòliques que les tempten. Hi ha escenes dignes del gènere més marcadament fantàstic o de terror, però és que una de les discussions que seria interessant que tanqués d’una vegada per totes un llibre com Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres és l’antiquada i gens útil distinció entre gèneres literaris: és una novel·la extraordinària i prou.