“No poder tenir el que volia”: la frase conté una bona part del sentit del drama d’aquest nou llibre de Sergi Belbel, que va debutar com a novel·lista amb Morir-ne disset, premi Sant Jordi 2021. I no poder-ho tenir vol dir, al capdavall, no ser capaç d’acomplir el desig. El desig amatori, principalment.

L’autor ambienta la seva història a l’Espanya de l’infaust capítol de la Inquisició, que alguns qualificaven de santa, però que va ser, ras i curt, execrable. L’Espanya fosca i tràgica del castellà Torquemada enfront de la més oberta de mires de la Corona catalanoaragonesa. L’acció transcorre a la Sevilla i al Terol de la primeria del segle XVI, quan els conversos —jueus que van ser obligats a abraçar el cristianisme— eren perseguits, perquè, presumptament, no havien abandonat del tot la seva llei i, d’amagat, la practicaven. De fet, els inquisidors i els seus esbirros els consideraran falsos conversos. La novel·la comença amb un acte de fe a la capital andalusa: la bàrbara crema de sis homes. I acabarà amb un altre a Terol, amb sis persones ajusticiades, entre les quals n’hi ha dues que el lector haurà conegut bé. Assassinats públics, edificants: actes de fe.

Belbel és un narrador competent, que no complica gens la vida al lector i que no sol deixar gaire lloc a suposicions o interpretacions. “No poder tenir el que volia”, posem per cas, és una frase innecessària, perquè ja feia moltes pàgines que havíem entès qui era el delator i què havia motivat la seva perversa operació. Vull dir que el lector no ha d’omplir buits significatius en el relat que va coneixent, perquè l’autor ja li dona tot prou ben mastegat. La llengua és funcional, sense floritures. Com a bon dramaturg, Belbel és més un narrador de veu que no de descripció.

Acte de fe, en realitat, és una novel·la històrica (com si n’hi hagués cap que, d’una manera o altra, no ho fos!). A parer meu, però, la gràcia de l’obra és que l’historicisme recreat pesa molt menys que els valors que Belbel disposa damunt el tauler per tal d’explorar-los. Les descripcions d’ambient, per entendre’ns, interessen ben poc a l’escriptor. Els dos actes de fe hi estan descrits eficaçment, sense gaire complaença (per no dir gens) en la sang i l’horror patit. Hi ha la por —o el pànic— d’una hipotètica delació davant els funcionaris de la Inquisició, però la societat en què es produeix aquesta situació tan angoixant queda sempre en segon pla (per no dir més lluny i tot). En canvi, la recerca (o la construcció) de la identitat pròpia i col·lectiva, alguns mecanismes mentals de l’horror, la naturalesa contradictòria del desig o la necessitat de bastir un món més femení sembla que siguin a la base de l’articulació del relat.

Fanatismes sense mitges tintes

Els cristians que arremeten forassenyadament contra famílies de conversos que viuen al call de Sevilla són els precursors d’aquells altres —revestits d’autoritat i pompa— que perpetraran, dècades després, la barbàrie a Terol. És hora de fanatismes sense mitges tintes. En el primer capítol sis homes seran duts a la pira, sis homes que fa dècades que són ciutadans de ple dret, com el qui més. Una parella que estava a punt de casar-se se n’escapa pels pèls. El gruix de la història, però, tindrà lloc vuitanta anys més tard, i té com a protagonistes tres amics que han estudiat plegats teologia i filosofia a Salamanca: el sevillà Manuel Núñez, el burgalès Esteban Gómez de Castro i el valencià Calixt Villena.

L’amistat entre tots tres, en aparença tan ferma, està, però, condemnada. Són tres joves que podrien haver optat per la vida religiosa, contemplativa. Ara bé, el desig els arbora, i el desig —la seva crida fonda, irracional— els acabarà malmenant fatalment. Això, en el pla individual. Per sobre d’aquest hi ha el pla col·lectiu, la qüestió jueva. “La sang sap coses que la ment desconeix”, conclou el Manuel, el protagonista més funest de la història, botxí que ha arribat tard a la possibilitat de redempció. “Res al cap, res al cor”: aquesta acabarà sent la seva truculenta divisa. L’herència inconeguda, rebuda a deshora: un cofre. Les paraules no pronunciades al llit de mort de la seva mare, que li haurien pogut fer veure la llum... Diuen que el verd és el color de l’esperança: en aquesta novel·la, representa el color d’una dona desitjada i, finalment, potser el de la possibilitat d’una pau que s’allunyarà per sempre.