En una petita ciutat del Kurdistan sirià, fronterera amb Turquia, un indret amb un estil de vida tradicional però marcat per les convulsions de la història, hi viuen el mul·là Benav i la seva esposa Brina amb els fills que ell va tenir amb la seva primera muller. Una nit la Brina dona a llum en Bekàs, un infant prodigiós o grotesc que “creix cada hora l’equivalent a gairebé tres anys” i que, al cap de poques hores d’haver nascut, ja demana als pares que l’hi trobin una dona per casar-s’hi. És l’estrany punt de partida argumental d’Els savis de la foscor, la primera novel·la de Salim Barakat (Mossissana, Síria, 1951), publicada originàriament el 1985 i apareguda en català a la molt meritòria Editorial Karwán.

Alguns crítics i comentaristes han comparat la mescla de realitat i fantasia de Barakat amb el realisme màgic de Gabriel García Márquez, però, tal com ha explicat sovint Salman Rushdie, de qui s’ha dit que algunes de les seves novel·les semblaven realisme màgic hindi, el realisme màgic és un tipus molt específic de novel·la que feren els escriptors llatinoamericans en un període molt concret de la història. Posats a buscar comparacions amb obres que puguin resultar més familiars per a un lector europeu, Els savis de la foscor té semblances amb El timbal de llauna de Günter Grass. En tot cas, si la negativa de créixer d’Oskar Matzerath pot entendre’s com l’encarnació aberrant de la història d’Alemanya durant els anys 30 i 40 del segle passat, i també com una revolta contra els absurds i les barbaritats que s’esdevingueren aleshores, el creixement accelerat d’en Bekàs funciona més aviat com un detonant dramàtic que com un símbol.

Entre ancestres i modernitat

Poètica i ruda, imaginativa i costumista, violenta i hospitalària, Els savis de la foscor és una novel·la que es mou entre la contarella ancestral i la narració moderna. Retrata amb calidesa i estranyesa diverses generacions d’una mateixa família. Recrea, amb precisió realista, la quotidianitat del Kurdistan sirià durant bona part del segle XX: la duresa del clima, les lluites contra els beduïns, el negoci del contraban de tabac, les disputes per la possessió de la terra, la immigració dels “pagesos vinguts d’Alep”... I, alhora, incorpora com a part indestriable de la realitat autèntica tota una constel·lació de supersticions, creences i veritats atàviques que fan que les fronteres entre la vida i la mort, entre la materialitat i l’espiritualitat, entre el que és lògic i raonable i el que és sobrenatural i inconcebible, esdevinguin desconcertantment poroses.

La novel·la és més reeixida com a monument de llenguatge –la traducció de Jaume Ferrer Carmona i Kamirán Haj Mahmoud s’intueix solvent– que com a artefacte narratiu. Tot i que hi ha personatges ben construïts i d’una vitalitat molt convincent –la “babaua” Sínam, que accedeix a casar-se amb en Bekàs, o el contrabandista Avde Sare–, i encara que també hi ha escenes dramàticament vigoroses –per exemple, la de la matança que comet el fill de l’Avde durant la vetlla d’un home que ell mateix ha assassinat–, en conjunt l’estructura és una mica desordenada, a moments confusa. Ara bé, la novel·la és plena de frases i passatges d’una plasticitat i una profunditat formidables. Així descriu Barakat un foc que crema: “Les flames es rellepaven amb llengües blaves i ataronjades, com un cadell infernal que es netegés el pelatge després d’una baralla amb un altre cadell”. N’hi ha moltes com aquesta.

Considerada un clàssic de la literatura kurdosiriana, Els savis de la foscor és recomanable tant pel que és i ofereix com pel que comporta d’ampliació d’horitzons lectors.