Val la pena llegir un llibre només per les últimes trenta pàgines? Doncs a vegades sí, i Sacrificis d’estiu n’és un exemple claríssim. Si alguna vegada voleu utilitzar l’expressió “final apoteòsic” i que no sigui un lloc comú, podeu fer servir aquest llibre d’exemple. Quin final! I no és res tret de la màniga, sinó que és la conclusió lògica de tot el que l’autor ha estat treballant, plantant delicadament i de forma subtil, dins de la ment del lector, i que li fa esclatar a la cara, com dient: "Ho veus, que ets tu sol qui ha arribat fins aquí?". Com la protagonista, la Marian Rolfe, una noia de Nova York una mica massa obsessionada amb les antiguitats. Ai, quina imprudència!

Es tracta de la primera traducció al català –gràcies a Josep Sampere, i al bon ull de l’editorial Males Herbes, que l’ha volguda rescatar– d’una obra de culte del més pur gènere de terror nord-americà, una novel·la de 1973 de l’autor novaiorquès Robert Marasco, que els bons aficionats al terror cinematogràfic deuen recordar per l’adaptació de Dan Curtis, memorable, però no tan bona com el llibre, ni de bon tros. És una novel·la només per a lectors molt pacients: no hi ha morts fins molt tard, no hi ha portes que peten, no hi ha paranys on caure. Hi ha un sol crit, una sola porta esbotzada. Sí, sembla la típica novel·la d’horror amb casa protagonista –edifici malèfic, espais opressius, rellotges que no van a l’hora–, però és més subtil que tot això: gairebé podríem dir que recorda La maledicció de Hill House, de la grandíssima Shirley Jackson.

Tot el misteri, en un sol lloc

Res no hi passa de nit, per exemple. Tot s’esdevé sota un sol que estella les pedres i amb una calor sufocant. L’horror pot ser una flor que creix o un prat que reverdeix, o una piscina que es neteja sola. L’horror poden ser uns cabells blancs a les temples. És un molt bon exemple de novel·la de terror per a qui vulgui estudiar-ne els mecanismes bàsics: tot el misteri està basat en un sol lloc, una sola habitació, suposadament habitada per una vella que necessita que en tinguin cura. La porta que hi dona accés sempre està tancada i només vibra lleugerament quan la pobra Marian s’hi acosta, cosa que fa cada vegada més, enduta per una autèntica obsessió que la xucla i l’aïlla del seu marit i del seu fill, amb els quals havia decidit passar un estiu de somni. 

Podríem dir que el llibre respon una única pregunta: què estàs disposat a sacrificar per les teves obsessions? De tot allò que has construït –una família, un amor, uns fills, un benestar, un equilibri– què podries cedir de bon grat? I què més? I, després d’allò, quina micona més? El mèrit, i l’ofici, de Robert Marasco va ser el d’escriure una història amb profunditat psicològica: sabedor que la nostra ment és la màquina més poderosa per fer-nos passar por, en va activar els mecanismes més primaris. La por de perdre el que més estimem en l’accident més quotidià i en l’entorn més idíl·lic: això és el que mai no voldríem que passés, i el que més a prop estem de patir cada vegada que sortim, tot xiulant, del pàrquing per encarar un altre cap de setmana.