Barcelona“L’Eunice Parchman va assassinar la família Coverdale perquè no sabia llegir ni escriure”. És la frase amb què comença Un judici de pedra –traduïda al català per Carles Mengual i Sílvia Alemany– que Ruth Rendell (Londres, 1930-2015) va publicar l’any 1977 i que, igual que tants altres títols de la seva prolífica producció, va ser tot un èxit de vendes. És una primera frase que permet fer-se una idea prou exacta del que és la novel·la: una obra efectista, truculenta i intel·ligent.

Coneguda inicialment pels seus whodunnits –intrigues criminals en què un detectiu o un policia ha de resoldre qui ha comès un delicte–, Rendell aviat va obrir un nou front en la seva creativitat com a narradora i es va convertir en una mestra del thriller psicològic i del suspens amb atmosfera malaltissa i personatges foscos o directament maníacs, que explorava des de dins, posant-se en la seva pell, mostrant-ne les pulsions i les pors i els ressentiments i les ràbies, escorcollant-ne l’ànima.

Això és precisament el que fa a Un judici de pedra, en què, després d’anunciar-nos ja d’entrada el drama central del relat –l’assassinat d’una família benestant a mans d’una dona “normal” que tanmateix “posseïa la terrible i pràctica lucidesa atàvica del simi”–, procedeix a reconstruir els esdeveniments que hi han desembocat i a analitzar el caràcter dels personatges que hi han pres part. És un compte enrere que renuncia al misteri i a la sorpresa i que abraça el suspens –per dir-ho acudint a la dicotomia que Hitchcock va explicar tan bé a Truffaut– perquè l’autora vol prioritzar la dimensió moral, psicològica i atmosfèrica de la novel·la en detriment de l’argumental.

La font originària de la perversitat

Vincular d’una manera tan explícita la condició d’analfabeta de la protagonista amb el seu acte criminal, tal com fa la primera frase de la novel·la, podria tenir certs perills –la sublimació pedant i cursi de la cultura, el classisme, el paternalisme condescendent–, però Rendell no és pedant ni classista ni paternalista i fa que la seva protagonista sigui una assassina, no perquè és analfabeta, sinó perquè li fa vergonya i l’enfurisma ser-ho i li fa por que descobreixin el seu secret. La vergonya, la por i el ressentiment com a font originària d’una perversitat que, com més va, més es rebolca en el recel i en la mentida i menys és capaç de contenir-se i més creix i es propaga: és efectiu i perspicaç.

A més, Rendell té l’astúcia de connectar, amb una subtilesa que en altres passatges es troba a faltar, l’analfabetisme de l’Eunice amb el trauma per excel·lència de la història moderna d’Anglaterra: els bombardeigs nazis de Londres durant la II Guerra Mundial. En aquest sentit, la complexitat, la rodonesa i la monstruosa versemblança de l’Eunice posen encara més en evidència la pobresa de clixé del personatge de la seva còmplice, una fanàtica religiosa que acaba perdent el cap.

Contada per una narradora omniscient que accedeix a tot arreu, domina a conveniència els materials humans i literaris que maneja i, a més, és absolutament intervencionista –en el sentit que opina, instrueix, anticipa, pontifica, recorda, adverteix, és sarcàstica i dirigeix sense manies l’atenció del lector–, Un judici de pedra de vegades cau en el psicologisme primari i el sociologisme obvi i, en certs passatges, sobreexplica accions i pensaments que seria millor deixar apuntats o insinuats. S’hi veu massa iceberg, per dir-ho com Hemingway. Però s’ha de reconèixer que és una novel·la escrita amb ritme, tensió i malícia, i que Rendell és una exploradora valenta de la crueltat i una virtuosa de la mala bava.