Quan va esclatar la Guerra Civil, Josep Maria de Sagarra (1894-1961) feia anys que era un escriptor popularíssim, sobretot com a poeta i dramaturg. Això no va impedir que la FAI el posés en el punt de mira: no li perdonaven la posició social ni tampoc la vinculació amb l’Església catòlica. Per escapar-se de la fúria ressentida dels faieros, Sagarra va fugir a França amb qui aleshores era la seva promesa, Mercè Devesa. A París, la parella es va casar i, amb l’ajuda d’uns quants amics i de Francesc Cambó, partiren de viatge de lluna de mel a la Polinèsia francesa. Sagarra va fer la crònica d’aquell viatge i la va publicar, en versió castellana i censurada, l’any 1942. No va ser fins al 1964, quan l’autor ja era mort, que La ruta blava. Viatge a les mars del Sur es va publicar en la seva versió íntegra i original catalana. Maria Bohigas, que ara l’ha recuperat en una reedició a cura de Narcís Garolera, diu que aquest llibre és “un dels volums més extemporanis de l’època, la crònica d’una lluna de mel oceànica mentre la guerra incendiava el continent europeu”. És així.

L’operació creativa de Sagarra, entre l’escapisme i la reivindicació més o menys militant de la creativitat que no es doblega als designis de les circumstàncies tràgiques, fa pensar en una observació de Robert Hughes sobre la relació que certs artistes i cert art tenen amb la història i la política. Durant la batalla de Verdun, a només un centenar de quilòmetres de les trinxeres i de les explosions dels obusos, Matisse continuava creant les seves pintures exuberants i vitalistes, plenes d’una atemporalitat alçurada de formes sanes i voluptuoses i de colors radiants, i això –apuntava el crític d’art australià– no les fa ni millors ni pitjors. En aquest sentit, jutjar La ruta blava en funció de si ens sembla bé o no la manera com Sagarra va reaccionar personalment i literàriament a un dels períodes més sinistres de la història de la humanitat és absurd. Igual com és absurd jutjar l’obra sense contextualitzar la supèrbia civilitzada i banalment racista de l’època.

És cert que hi ha passatges de La ruta blava que semblen Tintín al Congo amb bona prosa. El llibre és molt més que això, però. En realitat, la mirada i les observacions de Sagarra resulten molt més modernes del que es podria pensar. Posa exemples cruels de brutalitat colonial, desmenteix tòpics i clixés (“És fals que aquí la gent es llevi i es posi a cantar i no faci res més en tot el dia”) i deplora el comportament repugnant de certs homes blancs que van allà com si fossin els amos de tot: “El blanc, moltes vegades, es creu en el dret de jeure amb la primera indígena que li cau al nas, i es creu amb el dret de pegar-li”. La seva conclusió és: “Diuen que el tròpic embruteix i desmoralitza el blanc, i s’obliden de dir que el blanc embruteix i desmoralitza el tròpic”.

Un autor amb una ironia perfectament democràtica

També s’ha de tenir en compte que el nostre progressisme cofoi de lectors actuals fa que celebrem la malícia àcida i caricaturesca de Sagarra quan l’aplica als burgesos barcelonins (a Vida privada) o als europeus excèntrics amb qui viatja amb vaixell i que, en canvi, ens incomodi quan l’aplica als àrabs algerians, als negres de la tripulació o als tahitians. Però cal dir, en honor de Sagarra, que ell observa i descriu tothom igual: la seva és una ironia perfectament democràtica. A més, ¿si per apreciar les pintures de Gauguin no els exigim realisme fotogràfic i rigor antropològic, per què ho hauríem d’exigir a Sagarra?

I cal dir també que La ruta blava és, sovint, un artefacte retòric prodigiós. L’exuberància dels paisatges i de la fauna (persones i animals) dels tròpics és ideal perquè Sagarra desplegui tots els recursos florescents de la seva exuberància estilística. És un estil d’una intensitat lleugera, panoràmica i policromada, d’una brillantor de vegades bonhomiosa i de vegades sulfúrica, d’una musicalitat que et fa ballar la llengua i d’una plasticitat que et fa explotar la retina.