Set anys després que es traduís al català per primer cop una novel·la de l'israelià Dror Mishani, El cas d'una desaparició (RBA, La Negra, 2014), n'arriba la segona, Tres (Empúries/Anagrama). El títol fa referència a les dones protagonistes de la història. La primera, l'Orna, intenta refer-se d'un divorci que l'ha deixada malparada i amb un nen de 9 anys a càrrec seu, mentre el pare ha marxat al Nepal amb la dona amb qui s'ha tornat a casar i ha construït una nova família amb els quatre fills d'ella. La segona és l'Emília, una immigrant lituana, religiosa, que busca una llar i també a Déu, i que acaba trobant la confirmació que ni tan sols a Israel existeix. I la tercera, l'Ella, mare de tres fills, suposadament infeliç en el matrimoni, es refugia en la interminable feina d'una tesi doctoral per enganyar la pròpia infelicitat. Totes tres es troben pel camí un home, un tal Gil.

Però abans de continuar, un petit aclariment. Només obrir les primeres pàgines d'El cas d'una desaparició, Mishani donava claus sobre el que pretenia en la narració, amb un diàleg ben explícit sobre per què no hi ha novel·les com les d'Agatha Christie i Stieg Larsson en hebreu. Una afirmació una mica equívoca, que no nega que n'hi hagi –la prova són les històries de Michael Ohayon, de Batya Gur (1947-2005)– però diu que el tipus de crims que s'hi investiguen no sonen reals a Israel: "No tenim assassins en sèrie, ni segrestos, i gairebé no hi ha violadors que ataquin les dones pel carrer. Aquí, quan es comet un delicte, gairebé sempre és el veí, o l'oncle o l'avi, i no cal complicar-se investigant per descobrir el culpable i aclarir el misteri", deia l'inspector de la policia de Tel Aviv Avraham Avraham, una mena de Maigret ple de neurosis, a la mare del desaparegut.

Amb Tres, Mishani sembla haver canviat lleugerament de parer. Israel, com tota societat, també produeix monstres i assassins en sèrie, encara que sigui el veí, el fill o el pare.

Recuperació d'un personatge

Tres ve precedida d'un grapat d'edicions fora d'Israel i de quedar en segon lloc del Deutsche Krimipreis, el premi literari alemany més antic i prestigiós de ficció policíaca; també de la primera posició del Prix Mystère de la Critique francès del 2021 per a una traducció. I també ha estat objecte de comparacions –exagerades– amb les obres de Highsmith i el cinema de Hitchcock.

La primera part del tríptic, la millor amb diferència, crea tensió pàgina a pàgina fins al punt final. La segona ja no sorprèn gens perquè el desenllaç s'intueix des de la primera línia. I a la tercera, la intervenció de l'autor és tan evident, i les costures de la novel·la per fer encaixar el puzle estan tan a la vista, que malbaraten tot el mecanisme.

El motiu pel qual Tres ha tingut tant èxit internacional és un altre més dels molts misteris del sector del llibre. Gil no té la profunditat psicològica que Highsmith dona a Tom Ripley, ni tampoc el lector aconsegueix esbrinar a què es deu tanta absència de moral. El mal no necessita cap explicació, però el lector té dret a una mica més que un traç gruixut i esquemàtic.

Benvinguda, malgrat tot, la publicació en català i castellà de Tres si, sobretot, serveix per tornar a fer circular El cas d'una desaparició i publicar les altres dues novel·les protagonitzades per Avraham Avraham, A possibility of violence (2013) i The Man who wanted to know everything (2015), molt més rodones que aquest tríptic en què, d'acord, res no és com sembla, i els assassins en sèrie no són com els del cinema nord-americà. Però amb això no n'hi ha prou per garantir un punt en comú amb Patricia Highsmith o Alfred Hitchcock.