Crítica
Crítiques02/02/2021

Reconstruir la memòria familiar amb bellesa i precisió: 'No escriuré la teva història', de Laia Fàbregas

L'autora barcelonina trenca un silenci editorial de més de set anys amb aquesta història ambientada als Estats Units

3 min

Vilafranca del PenedèsEls Pont no són catalans, sinó nord-americans d’Oklahoma. Una família que ha hagut de fugir del lloc natal per causa de les tempestes de sorra que van agostar les terres de bona part de la nació durant la dècada dels trenta del segle XX. Abans d’emprendre la incerta fugida cap a l’oest amb el seu marit i els fills, la Shirley fa una visita al cementiri del poble per acomiadar-se de dues de les seves filles, mortes arran dels estralls del dust bowl. Però hi ha tanta sorra vermella acumulada que no pot orientar-s'hi: “Va intentar apartar la sorra amb les mans per trobar-hi la làpida, però de seguida es va adonar que estava espolsant el nom d’un altre mort”. És un moment narratiu magnífic! Tot al llarg de l’obra, l’escriptura i la memòria no deixen mai de fer-se presents. La jove mare ni tan sols pot dir adeu a dos noms escrits en una pedra. L’episodi m’ha recordat, pel seu trèmolo dramàtic, aquell cementiri inundat per les pluges torrencials d’Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, domini d’uns indis “enamorats de la melangia i de la mort”.

No escriuré la teva història, la quarta novel·la de Laia Fàbregas, és un bell i precís exercici de reconstrucció d’una memòria familiar que sembla permanentment amenaçada. L’acció comença a la primeria del segle, amb la granja de cotó dels fundadors de la nissaga. En realitat, però, això compon el segon capítol del llibre. El primer ens ha referit un estrany accident de moto de Dylan Garcia —sense accent—, l’última baula del llinatge Pont, que ja viu en els nostres dies (Trump acaba de proclamar que el coronavirus no afectarà mai la gran nació americana). Fàbregas té l’habilitat de convertir el que podria haver estat una saga de cinc-centes pàgines, plena de personatges amb la cara i l’ànima semblants als que va retratar Richard Avedon, en una novel·la curta que, per la seva essencialitat lírica, recorda una mica Juan Rulfo i John Steinbeck, però amb menys cruesa. De tant en tant, una fotografia il·lustra el text. Il·lustrar és una manera de dir-ho, perquè el text no necessitava cap suport gràfic. Però la inclusió de les imatges dona a la ficció una mena de biaix documentalista, que és una opció més, entre les que tria l’autora.

Cargando
No hay anuncios

Una història de supervivents

El periple dels Pont culmina al sud de Califòrnia, i durant tota la segona meitat del segle XX l’escenari de la novel·la és el petit país del llac Salton Sea, que durant els seixanta va ser un lloc ple d’encant, però que al final dels noranta va patir una (nova) catàstrofe, per excés de salinitat: “Havia passat de ser una riviera californiana a ser el miratge de com podria ser el món després de l’extinció de l’home” (la frase, per la injustificada reiteració del verb ser, no és gens representativa de l’estil acurat i punyent de l’autora). Més amunt he parlat del relleu que pren, en la història, allò que s’escriu: “Nadó en venda” o “Assassina” són dos cartells que hi tenen una importància capital (la condemna). O, més endavant, quan la narració passa per aquell immens monument kitsch que és la Salvation Mountain, tots els missatges que el creador, Leonard Knight, esculpeix al seu delirant turó.

Cargando
No hay anuncios

La possibilitat d’escriure (o no) la història de la Patsy Pont és un dels dilemes d’en Dylan, fill d’aquesta. La fugida i la recerca són dos dels motius centrals d’aquesta història de supervivents —alguns dels quals voldrien viure, no pas sobreviure: per això busquen desesperadament el seu propi projecte vital—. Una fugida imperiosa, perquè les circumstàncies naturals —hostils— ho exigeixen amb la implacabilitat d’una sentència bíblica. O bé una fugida no menys peremptòria perquè la raó de l’existència d’un personatge tot de cop ha fet un gir substancial. També la recerca d’un pare, perquè dos dels personatges principals de l’obra viuen dolorosament el sentiment d’orfenesa. O la troballa atzarosa d’una filla. Fàbregas lliga molt bé tots els elements (n’hi ha un, el de les sabates amb cordons, que al final pren un rumb sorprenent). Tot quadra, tot és a lloc (excepte aquell cava amb què brinda Chip Adkins, en uns anys en què el nom cava feia referència a un espai, però no encara a la beguda). Brillant i honesta: una de les millors novel·les que he llegit els últims mesos.