BarcelonaNo ens costaria gaire consensuar en quins paranys solen caure les obres del denominat realisme social, concretament les novel·les compromeses amb l’observació i la narració crítiques de la realitat: l’afany propagandístic; el maniqueisme ideològic i la ingenuïtat moral; el didactisme; una visió superficial i unívoca dels individus i de les comunitats; el tremendisme sobrecarregat de moralina; la denúncia barroerament òbvia de tot un seguit d’injustícies personals, polítiques, socials i econòmiques... Publicada originàriament el 1982, en ple thatcherisme i en ple procés de desindustrialització del Regne Unit, Union Street, de Pat Barker (1943), va ser una novel·la important i exitosa del realisme social anglès de l’època. Llegida més de quaranta anys després d’aparèixer, es pot dir que no té cap ni un dels defectes associats al subgènere.

Concebuda com un fris de vides creuades, la novel·la està dividida en set capítols, cada un dels quals està focalitzat en un personatge. Aquests set personatges, protagonistes dels seus capítols i secundaris o extres en els capítols dels altres, són prou diferents entre ells, però tots tenen en comú que són dones i de classe baixa. És a dir, no només han de suportar les misèries de la seva penosa condició socioeconòmica sinó que també han de sobreposar-se a la injustícia de veure com fins i tot els homes del seu entorn, tan pobres com elles, tan destruïts per la vida com elles –o més i tot–, tenen, tanmateix, més privilegis que elles pel simple fet de ser homes.

Notable, terrible i commovedora

Sé que fins ara aquesta ressenya sembla el resum d’una novel·la tronada i plena de clixés. I més que ho semblarà quan digui que les pàgines de Union Street són plenes de tots els temes, de totes les desgràcies i de tots els conflictes propis dels retrats d’una certa classe treballadora depauperada i degradada. Vull dir que, en aquestes pàgines, hi ha embarassos adolescents no desitjats, marits egoistes que es beuen al pub els minsos estalvis familiars, molt ressentiment i molta impotència, avortaments desesperats i sòrdids, marits absents, pares negligents, dones tan maltractades que per deformació maltracten els seus fills, prejudicis racials, delinqüència de baixa estofa, fins i tot una violació a una nena d’onze anys... L’inventari d’escabrositats és tòpicament exhaustiu.

I, a pesar de tot, Union Street, que s’intueix ben traduïda al català per Albert Torrescasana, és una novel·la molt notable, terrible i commovedora, i molt astuta a l’hora de mostrar una realitat de sobres coneguda i de presentar-la literàriament en tota la seva dramàtica complexitat.

Dues raons expliquen per què Union Street funciona com a artefacte literari, més enllà de tòpics i clixés. La primera és que Barker construeix uns personatges que troben l’equilibri exacte entre la representativitat i la singularitat, entre la tipologia general i la humanitat concreta. La segona raó és la complexitat, entre despietada i empàtica, sovint al caire de la paradoxa i sempre plena de matisos, amb què l’escriptora s’acosta al món íntim, moral i psicològic dels seus personatges. Això, sumat a una prosa forta, transparent i precisa, li permet mostrar i fer creïbles una mare que apallissa el seu fill petit mentre se sent avergonyida i horrible per fer-ho i, també, un marit tan podrit de culpabilitat –perquè està a l’atur i és alcohòlic– que detesta la seva esposa i l'hi fa pagar brutalment.

Pessimista, dura i sòrdida, però també humaníssima, Union Street és el retrat d’un grup de dones (i d’homes) que voldrien ser millors del que són, que voldrien fer les coses millor de com les fan, que voldrien tenir unes vides millors de les que tenen. Però que saben que, ni en les seves vides ni en el seu món, res mai no millorarà.