Un publicista d’èxit, l’Ernest, navega amb el seu iot per les illes gregues. L’acompanyen el seu fill de set anys, en Marc, la seva segona esposa i el fillet d’aquesta. De cop els assalta un temporal, el iot xoca contra una llanxa de goma que ha naufragat -desinflada, va sense passatgers- i, per culpa d’una negligència de l’Ernest, un cop de mar fa que en Marc caigui per la borda i se l’enduguin les ones. Aquesta és la prometedora arrencada de l’última novel·la de David Cirici, El setè àngel, guardonada amb el premi Sant Jordi 2016.
Durant els dos capítols inicials, el relat es focalitza en la desesperació del pare que acaba de perdre el fill: el dolor, l’escruixidor sentiment de culpa, els retrets propis i aliens -sobretot de part de la Sara, la mare del nen-, la impotència de voler tornar enrere en el temps per salvar-lo, la vaga esperança de trobar-lo en vida... A partir del tercer capítol, però, s’obre un segon front narratiu: resulta que en Marc no ha mort ofegat sinó que, a l’aigua, l’ha recollit una embarcació plena de refugiats que, fugint de Síria o de l’Afganistan o de l’Iraq, intenten arribar a les costes de Grècia. El que semblava que seria una novel·la eminentment introspectiva i dramàtica sobre el tema universal i intemporal de la pèrdua, de sobte passa a ser també una novel·la sobre una de les realitats més tràgiques dels últims anys: la crisi dels refugiats i la manera com els europeus l’acarem -ens hi posicionem- des del nostre benestar, les nostres contradiccions, les nostres seguretats minvants i els nostres dubtes creixents.
Materials inflamables
Materials inflamablesNo cal dir que, en termes literaris, tots aquests són uns materials perillosament inflamables. Per poc que s’hi acosti el llumí de la cursileria i del bonisme, la novel·la pot saltar pels aires en forma de gran globus de sucre multicolor horriblement encegador i indigest. Conscient del perill, Cirici s’esforça, d’una banda, a no subratllar amb traços encara més melodramàtics la pena abismal del pare i, de l’altra, intenta oferir una imatge matisada, molt dura però no unívocament truculenta, de la tràgica història de la família de refugiats sirians que acullen en Marc.
En general, Cirici aconsegueix el seu propòsit. Més enllà d’alguna reflexió transcendent una mica sobreactuada i d’algun diàleg que voldria ser intens però que es queda en histriònic i encarcarat, El setè àngel no és obscenament ben intencionada ni es rebolca en el fang virolat del sentimentalisme. Com a artefacte literari, però, la novel·la no acaba de funcionar. Ni per l’estil -massa pulcre i apagat per expressar o encarnar formalment els fets increïbles i espantosos que vehicula-, ni pel to -excessivament monòton i distant-, ni per l’argument -un pèl forçat, sobretot en l’embolicada successió d’esdeveniments que formen l’aventura d’en Marc amb els refugiats.
Anem per parts. La novel·la està contada per un narrador en tercera persona que sobretot distribueix el seu interès entre els personatges de l’Ernest, d’en Marc i d’una periodista portuguesa, la història de la qual sembla ficada en calçador. L’estil indirecte lliure és una opció narrativa que té el valor d’enriquir el ventall dels punts de vista, però a la prosa de Cirici li falta robustesa i energia, i una crosta de fredor acaba recobrint-ho tot, fins i tot les situacions més vibrants o desesperades. A més, no hi ha cap variació formal en funció del personatge en qui es focalitza la història, cosa que limita molt la presumpta pluralitat humana i narrativa del text. Tampoc hi ajuda el fet que no hi hagi canvis de ritme -el joc de tensions i distensions- i que a penes variï la graduació de la il·luminació anímica i moral de cada escena. Quant a les diferents línies argumentals, la història del pare és plausible però previsible, la de la periodista portuguesa és purament funcional i la d’en Marc, la que en principi ofereix més possibilitats, acaba depenent en excés d’una xarxa de malentesos, confusions i casualitats més o menys desafortunades per resultar versemblant.
