Dels milers d’arguments que hi ha per no llegir novel·les, un dels que queden millor és dir que les substitueixes per les sèries. Normalment és una justificació absurda, perquè les novel·les i les sèries fan servir llenguatges diferents, i el que busques en una no ho pots trobar en l’altra i viceversa. Però hi ha gèneres en què els dos llenguatges es toquen i es contaminen. És el cas del gènere d’aventures i la ciència-ficció, on els recursos efectistes i televisius -sorpreses, cops d’efecte, girs de guió, persecucions- encaixen especialment bé. Per això s’entén que estiguin adaptant al cinema una novel·la anterior de Marc Pastor, L’any de la plaga (La Magrana, 2010). També aquesta novel·la, Farishta, sembla escrita per ser posada en pantalla. A les novel·les d’acció, la línia entre el guionista i l’escriptor és fina, i quan fas caure el pes de l’escriptura en la trama i no en el llenguatge aquest risc s’incrementa molt més ràpidament.

Pastor ho sap molt bé i, tot i que se li escapen alguns tics (quan fa que l’acció sigui massa èpica, quan caricaturitza personatges o quan fa diàlegs pretesament profunds), confia en la seva escriptura perquè té una prosa neta i controlada, amb ritme i sentit de l’humor. Per això aquesta novel·la falla quan cau en la transcendència i funciona quan confia en l’aventura. A Farishta, una noia òrfena amb un passat obscur accepta una feina misteriosa en unes illes idíl·liques de la Polinèsia francesa. Ha de fer d’assistenta de sis famílies de multimilionaris que han llogat les illes per viure aïllats del món. Quan la Farishta hi arriba es troba un company de feina atlètic i guapíssim de qui s’enamora a primera vista. Tot és ideal fins que, com era d’esperar, la cosa es complica: la noia descobreix que és espiada i controlada i que hi ha un complot en el qual s’amaguen universos paral·lels i jocs d’espai-temps que haurà d’anar desvelant a través de misterioses pistes. Si us sona una mica a la sèrie Lost és que ho estic fent bé. Res millor que una illa paradisíaca perquè tot vagi malament. És un clixé, però és efectiu.

Una narradora creïble

Una narradora creïble Una de les gràcies del llibre és que bona part està escrit en forma de dietari, i la novel·la ens l’explica la protagonista (cosa que redueix la sensació d’estar llegint un guió). La Farishta és una noia de divuit anys i això permet que l’escriptura tingui el to graciós i fantasiós i afectat que tindria si una postadolescent es posa a escriure sobre la seva experiència en una illa deserta. Pastor ho fa bé, perquè aconsegueix que la noia ens resulti molt simpàtica i ens la creiem com a narradora. Durant la primera part de la novel·la es construeix un escenari atractiu on tots els trucs del gènere estan posats al servei d’entretenir-nos. I ho aconsegueixen.

Però els girs de guió i la força de complicar la trama fa que comencem a patir pel llibre. La novel·la accelera i s’omple de fenòmens estranys que es construeixen molt bé però alguns es resolen a cop d’efectisme cinematogràfic. Es veu de seguida que Pastor s’agrada inventant trames i personatges, buscant problemes i trobant solucions, embolicant-se en el propi guió; i precisament com més es complica l’argument més difícil és que les expectatives finals puguin acomplir-se. Però la importància dels finals és relativa: deia algú que l’únic problema que tenen les novel·les és que s’han d’acabar.