Llegim 09/07/2021

Es pot olorar el feixisme?

Antonio Scurati continua la seva monumental recreació de l'ascens de Mussolini amb 'M. El hombre de la providencia'

3 min
Benito Mussolini

Barcelona¿Es pot olorar el feixisme? ¿Es pot experimentar en el propi cos el malestar que provoca la pèrdua de les llibertats? El que difícilment els llibres d’història poden arribar a transmetre ho aconsegueix Antonio Scurati en un dels projectes literaris més ambiciosos que ha vist el segle XXI. Després de M. El hijo del siglo, en què es narra l’ascens al poder de Benito Mussolini, ara arriba la segona part: M. El hombre de la providencia, que se centra en la construcció de l’estat feixista entre els anys 1925 i 1932.

El mètode continua sent el mateix que en el primer volum. Scurati ens presenta escenes literaturitzades des del punt de vista d’un dels protagonistes, bàsicament Mussolini, però no només, basant-se en una documentació existent de la qual s’aporten alguns extractes al final de cada capítol. El resultat és un calidoscopi fascinant que va des de les estances del Palau Chigi (seu del govern), o els passadissos de Montecitorio (seu de l’Assemblea) fins als prostíbuls o fumadors d’opi del Pequín de l’època o els cafès de París per on s’arrosseguen els opositors. 

Una figura en procés de deïficació

I al centre de la pista, la figura d’un Mussolini en ple procés de deïficació. L’escena que obre el llibre és un exemple d’aquest estil hiperrealista amb què Scuratti et trasllada a una època i un escenari concrets. El dictador està estirat en una habitació afligit per una úlcera duodenal que no el deixa viure: “La respiració es torna pesant, el dolor abdominal opressiu, els vòmits verdosos, amb estries de sang. De la seva pròpia sang. [...] El seu cos gloriós, inflat d’hipersecrecions àcides i gasos, s'empassa aire i busca oxigen reclinant el cap cap enrere al reposabraços del sofà. [...] I per tot arreu una pudor pertinaç de circ eqüestre”.

El fil conductor, però, és la construcció de l’estat feixista des de dins: el desmuntatge del vell règim liberal davant l’estupefacció de liberals i socialistes i la connivència còmplice dels grans industrials, un avanç gairebé exacte del que va passar a Alemanya pocs anys més tard. El primer pas serà concentrar tot el poder al voltant de Mussolini sota la consigna “Una revolució, un cap”, i els primers que han de retre les armes són els mateixos feixistes que fins llavors feien i desfeien als seus territoris. El poder se centralitza i el que abans feia el partit ara ho farà l’estat, que ja és un estat, i una nació, feixista. El segon pas és la instauració d’un règim de terror i la persecució de qualsevol dissidència. “El moment de les discussions inútils ha de cedir pas, per tant, al moment de l’obediència”. A partir d’ara qualsevol crítica al govern serà delicte. L’objectiu és crear una raça nova d’italians, purificats de qualsevol influència marxista o liberal. Els sona?

Tot i això, el feixisme irradia fora d’Itàlia, fins i tot en personatges com Winston Churchill, que es desfà en elogis a Mussolini en una conferència de premsa a Roma el gener del 1927: “Si hagués sigut italià –diu– estic convençut que hauria estat al vostre costat des del principi”. Vet ací un avançament del que passarà amb Franco durant la Guerra Civil Espanyola i com les democràcies europees van cavar amb entusiasme la seva pròpia tomba durant anys. La desarticulació dels sindicats, la desaparició de la conflictivitat laboral, juntament amb una estètica i una parafernàlia que recorda l’antiga Roma, captiven la premsa estrangera, especialment la nord-americana. Mussolini triomfa dins i fora.

Tornem a l’inici: quina olor fa el feixisme? Doncs de cuir, de cavallerisses i de colònia barata. Però sobretot fa olor d’aquest element invisible que és la por. El fonament de tot poder.

stats