La por serà sempre nostra

El nom de Stephen King (Portland, 1947) acostuma a provocar dos tipus de reaccions: la primera, un somriure de suficiència que indica que no se l’ha llegit ni se’l pensa llegir mai i que l’identifica com l’autor de novel·les comercialotes que han inspirat algunes pel·lícules de culte. L’altra reacció és un gest de devoció total d’algú que té exemplars rebregats per l’ús, el préstec i la relectura de novel·les com It, Misery o El misterio de Salem’s Lot, en castellà o en anglès. Fins ara, els lectors en català no tenien manera de saber si eren d’un bàndol o d’un altre: senzillament, Stephen King no estava disponible. Haver corregit aquesta anomalia cultural és mèrit de l’editorial Les Males Herbes, que va construint un catàleg impecable de clàssics de fantàstics estrangers, a més de la feina que fa descobrint talent local. La felicitació es pot fer extensiva a L’Altra Editorial, que ha publicat un text clàssic de l’escriptor nord-americà sobre la cuina de l’escriptura, Escriure. Memòries d’un ofici, que complementa a la perfecció la col·lecció de contes espaordidors i sanguinolents que és Torn de nit : alerta que la sang brolla d’entre les pàgines i us pot tacar!

Impecablement traduïts per Ferran Ràfols Gesa, que troba el registre adequat per a cada situació, els contes que Stephen King va escriure entre 1968 i 1977 són, d’una banda, un mostrari variadíssim de les pors de la societat nord-americana de l’època: futurs apocalíptics, la guerra de Vietnam, la maquinització del món laboral, l’exploració de l’espai, les epidèmies de salut o el fanatisme religiós conformen temàticament les històries, que estan protagonitzades gairebé sempre per gent de classe treballadora, maltractada per la vida i per les condicions a la feina (el “torn de nit” del títol), que tenen només una oportunitat de rebel·lar-se contra el poder i no la poden aprofitar. A nivell tècnic són contes exemplars en l’ús i no abús de la tensió narrativa, dels girs finals reveladors d’un destí inexorable o de la irrupció de la fantasia en la quotidianitat. Són petites màquines de rellotgeria on res no sobra, que si en alguna cosa han excel·lit els narradors nord-americans clàssics és en l’ús de l’acció per vehicular-ho tot: construir personatges, explicar una història i transmetre idees. Mentre un personatge estigui provant d’aconseguir alguna cosa i vagi trobant obstacles per fer-ho, el lector no pararà de llegir.

Una antologia molt ben ordenada

Es poden destacar alguns contes per sobre dels altres, però seria injust: cada lector decidirà quin és el seu preferit. Sí que recomano llegir-los en l’ordre exacte en el qual han estat col·locats a l’antologia: començar pel primer, que sembla un conte de M.R. James amb casa encantada, fantasmes que piquen a les parets a la nit i homes agonitzants que s’escriuen cartes; continuar pel segon, segurament el més fastigós que hagin llegit mai (jo vaig veure una rata després de llegir-lo!); enfilar l’aparent suavitat del tercer conte, que ens bressola com un oratge a la vora del mar però ens inocula el verí de la desconfiança; i anar fent amb els contes on les màquines han decidit agafar el poder i arrasar amb la raça humana immunda i inútil, i arribar, per fi!, a la història que va originar la pel·lícula Los niños del maíz, i entendre per què King estava enfadadíssim amb l’adaptació cinematogràfica que se n’havia fet.

El terror no és un gènere: explicar contes de por és una pràctica comuna a totes les societats, un costum que les cohesiona perquè exorcitza i ritualitza pors col·lectives. Per això es fan llegir als nens unes històries que posen els pèls de punta, i per això s’haurien de donar a llegir aquests contes als joves: no m’estranyaria que els índexs de lectura remuntessin si llibres com aquests entressin, com una plaga mortífera, a les llistes de lectures obligatòries.