Un mes al camp, de l’editor i novel·lista anglès J.L. Carr (1912–1994), és el que sembla ser, una novel·la senzilla, vital i amable, un “idil·li rural” –tal com en diu el mateix autor al brevíssim prefaci– amarat de nostàlgia agredolça, una història encantadora que d’una manera elegant, fluida i natural ens reconcilia amb els millors àngels de la nostra condició humana. També és, però, moltíssim més. La placidesa solar estiuenca que banya i escalfa totes les pàgines de la novel·la, així com la bonhomia i la predisposició a la felicitat dels seus protagonistes, amaguen el record d’hiverns fredíssims i plens de fang, cors trencats, memòries traumatitzades i ferides espantoses. Sàvia sense grandiloqüència, la novel·la de Carr, publicada originàriament el 1980 i ara traduïda al català per Dolors Udina amb la solvència habitual, fa pensar en aquell vers memorable de Leonard Cohen que diu: “Totes les coses tenen una esquerda: així és com hi entra la llum”.

El protagonista d’Un mes al camp és el jove Tom Birkin, un veterà de la Primera Guerra Mundial que, a més d’haver de carregar amb tots els desastres i tota la mort i la destrucció que ha vist durant els combats a les trinxeres, també ha sigut traït i abandonat per la seva esposa, que se n’ha anat amb un altre. Birkin, un home bo devastat per l’horror i la pena, arriba l’estiu del 1920 a Oxgodby, un petit poble del bucòlic camp anglès. Hi va per feina: ha rebut l’encàrrec de restaurar uns frescos medievals que hi ha a l’església i que ara estan bruts i tapats.

Mentre treballa i fa vida sobretot a l’església –enfilat durant moltes hores cada dia a la bastida, dormint al campanar–, Birkin rep la visita de diversos veïns del poble: una nena curiosa i jovial, que és la filla del cap d’estació; el vicari sorrut, que sembla autoritari però que viu travessat per la preocupació de la pèrdua espiritual dels seus fidels; en Moon, un altre veterà de guerra també amb seqüeles i traumatitzat, que fa excavacions al voltant de l’església per trobar una tomba centenària; i la meravellosa senyora Keach, l’esposa del vicari, que amb Birkin viu un amor contingut i platònic però intensíssim. La relació amb aquests homes i dones i el seu dia a dia gojós desvelant la pintura mural –un Judici Final, un motiu que dona peu a inserir a la trama pertinents reflexions sobre la culpa i la justícia–, a poc a poc van restaurant l’ànima esmicolada de Birkin.

Després de les crueltats monstruoses de la guerra i del dolor d’un matrimoni tempestuós, la pau i les humils epifanies reparadores d’un estiu feliç: Carr és molt bo contant aquesta evolució i convocant literàriament aquesta atmosfera. És un encert que el narrador de la història sigui el mateix Birkin, però ja de vell, més de mig segle després de viscuts els fets. El to amb què es desplega tot el relat, d’una gràcia i una subtilesa plena de simbolismes i de detalls, és emocionant i pletòricament nostàlgic. Hi ha tristesa perquè tot allò va existir i avui ja no en queda res, però, sobretot, hi ha gratitud perquè tot allò va existir i el seu record de plenitud feliç hi serà fins al final dels dies.