Els bons llibres ho són, entre al tres raons, perquè tenen una arquitectura determinada, sempre significativa -la que l’autor els ha volgut donar, més enllà de la pràctica comuna del mer recull-, que no es pot comprendre del tot fins que no hem arribat al darrer vers. Aquest de Damià Alou, de títol prou explícit -podria haver estat, també, el d’un reconegut llibre de Narcís Comadira: Àlbum de família -, comença amb una lacònica Dedicatòria : “Podria haver-vos oblidat, per ser modern. / Ocultar la meva història, per ser un altre. / Però llavors, què em quedaria?” I acaba, ja en el paratext del colofó, amb tres altres versos de Philip Larkin sobre les antigues cases intactes que sembla que vulguin recuperar els seus estadants. ¿No oblidar qui, però? Principalment, els membres de la família del poeta, a qui els versos rescaten de l’oblit. Els pares, esclar: ell, militar; ella, una dona que en aquella llunyana Palma dels seixanta treballava fora de casa. El germà, més petit. Però, encara més, els dos avis: ell, el joiós patriarca d’un vell quart pis sense ascensor; i ella, l’àvia enamorada de la vida, que arrabassava flors per allà on passava, i que s’erigeix en el personatge més lluminós d’aquestes pàgines. Hi ha altres individus memorables. Aquell vell anònim, per exemple, que llegia versos al seu gat (de Derek Walcott?). Els poemes, per cert, fan servir diverses persones gramaticals.

Alou tampoc no oblida una determinada manera d’enfocar el poema: la que entronca amb la tradició angloamericana. És la maniera del cappare Thomas Hardy -aquí treu el cap-, que continua amb expressions tan primoteres com les de Robert Frost, W.H. Auden -que present que hi és!-, Seamus Heaney, John Burnside i molts altres. En l’equador del llibre, l’única peça en prosa -esplèndida, bé que potser una mica excèntrica-, Llocs que ja no existeixen, podria ser el capítol inicial d’unes suggeridores memòries líriques: aprofundeix en el gran receptacle de la memòria que són els llocs viscuts. El to general del llibre és tan lúcid com desenganyat. I la maduresa n’és el tema principal: “Cada dia que guanyem ara / és un fantasma del passat que troba / descans etern a la làpida de l’oblit”. De tant en tant, apunta la crítica social: D’allà m’ha recordat Els polls, de Gabriel Ferrater. El fantasma de la poesia descriu la distància que hi podria haver entre The Freewheelin’, de Bob Dylan, i les cançons més apesarades de Tom Waits o les de beure de Matt Elliott. ESPAnA (sic) recorda les reflexions de Jaime Gil de Biedma sobre el vell país peninsular. Un senyor llibre, sí, que no té por de descolgar els fantasmes de la memòria. Perquè el passat “és l’únic temps, comprensible, amb sentit, viscut”.