La primera escena de la novel·la ens presenta una taula “de dimensions perceptiblement desmesurades” al voltant de la qual els quatre líders mundials miren de resoldre una situació que ha començat a esdevenir catastròfica en el pla internacional. Els acompanya una mena d’ostatge informador, Milet d’Arboç, “un expert en coses de les quals no era expert ningú”. L’home havia mantingut una relació amb la dona que ha desencadenat una autèntica crisi mundial, Elisenda d’Avellaneda. Aquesta, per amor d’en Milet, ha deixat de menjar i d’enraonar, i milers de seguidors seus a les xarxes socials la imiten obcecadament. El gran motor de l’economia mundial s’ha aturat i tot va a mal borràs, en una reacció en cadena. Des de bon començament, en el vincle afectuós entre en Milet i la Senda –nascut a Facebook–, la filosofia hi pren un protagonisme destacat. No és tan sols el nom d’ell, que recorda el de la ciutat del primer filòsof de l’antiguitat grega: els conceptes d’ontologia o metafísica, els mites de la cova platònica o del riu d’Heràclit són matèria habitual dels somiejos del xicot i, consegüentment, de les seves converses amb l’amiga. També coneixerem una primigènia Cabana de Recerca del Jo, en què papalloneja el record de la de Heidegger a la Selva Negra. I hi ha un passatge en què a l’estoic Milet li sobrevé una mena de malestar que no és gaire lluny de la nàusea d’Antoine Roquentin davant la visió del castanyer.

Pere Gorgoll Noell ha carregat les tintes de la sàtira i ha fet un ús generós, potser massa i tot, dels adjectius. La novel·la burxa en les contradiccions de la societat aparador, caricaturitza l’obsessió per la representació i el gregarisme. Res no s’escapa del frau de la societat contemporània, afamada d’emocions epidèrmiques i malalta de pantalles. I l’autor no deixa res per verd, amb un protagonista, Milet d’Arboç, que participa d’aquesta societat i, a la vegada, sembla que se’n vulgui allunyar. Com si visqués “una vida mortal o una mort vital”, en les paraules de Sant Agustí. Encara no ha fet els trenta, i les seves relacions amb dones han estat més aviat migrades (de fet, és rigorosament verge). Però ha conegut una primera noia, la Toia Emancipada –a qui ell deia Toti–, que l’ha sumit en l’estupefacció. La jove –poderosa i de bona presència– és exactament igual en la realitat que en el pla virtual. I això, un mestre de la pregunta, com a bon filòsof que aspira a ser (“les respostes més aviat li feien nosa”), no ho pot tolerar. La Toia Emancipada ha fet una mala fi. I ara també perilla la Senda d’Avellaneda. Les repercussions mundials, en aquest darrer cas, poden ser apocalíptiques, i és justament el que miren d’evitar els líders mundials: per tractar de convèncer el protagonista, examant de qui s’ha declarat en vaga de fam i de paraula, li prometen posar el seu petit país en el mapa. No es diu quin és, però sí que s’apunta que “el país sense nom era un problema filosòfic de primera magnitud”. Els seus habitants practiquen una dansa anomenada sardana. I, d’altra banda, el nombre d’amics a Facebook de l’Elisenda i d’ell, en el moment de conèixer-se, era clavat: 1.714. En un altre sentit, apareix a mitja novel·la una “encara desconeguda tecnologia hologràfica 155.0”. No són missatges gaire críptics.

Gorgoll ha escrit una distopia descordada, amb alguns elements de traç massa gruixut, que, malgrat això, es llegeix amb fruïció. Les darreres pàgines ens aclariran el perquè de tot plegat: el lector hi entendrà, finalment, per què és aconsellable tocar de peus a terra i no saltar al buit.