BarcelonaEl 18 de gener de 2006, Natividad Pulido, periodista del diari Abc, va publicar un article amb aquest titular: "El Museu Reina Sofia perd una escultura de Richard Serra de 38 tones de pes". Es tractava d’Equal-Parallel/Guernica-Bengasi, una obra de caràcter minimalista que l’estatunidenc conegut com el Senyor de l’Acer va crear específicament per a la inauguració del museu que hauria d’obrir Espanya a l’art contemporani. La peça va ser adquirida per l’estat al preu de 36 milions de pessetes i, tot i aquest pagament, no va trigar ni un any en ser emmagatzemada a la nau d’una empresa (Macarrón, SA) especialitzada en el transport i la custòdia d’obres d’art. Dues dècades després, quan algú es va interessar pel seu estat, l’escultura s’havia volatilitzat.

L’escàndol va fer la volta al món i el Reina Sofia es va convertir la riota del sector. Algunes persones van aprofitar l’ocasió per criticar la gestió del museu, altres per reflexionar sobre la possibilitat que la desaparició fos l’autèntica obra d’art, així com sobre la dificultat de concebre com a original la rèplica que l’artista va fer anys després, i un tercer grup va analitzar el fenomen des d’una perspectiva més narrativa: com es pot perdre una escultura de 38 tones? Això últim és el que va decidir fer Juan Tallón després de visitar el Reina Sofia amb l’escriptor César Aira i de quedar tan meravellat amb aquella història que, durant més d’una dècada, es va dedicar a investigar l’assumpte: recerca de documentació, aplec de retalls periodístics, entrevistes a testimonis, xerrades amb experts en art modern i, sobretot, petició d’una còpia de l’expedient judicial del cas. De fet, aconseguir aquest últim document li va fer perdre tant de temps que, entremig, el gallec no només va escriure un altre llibre, sinó que fins i tot va tenir una filla. 

Una novel·la negra on la víctima és una obra d'art

Sobre les seves novel·les, Juan Tallón diu: "Les millors van ser dues o tres que no vaig arribar a escriure mai, que només vaig pensar, i que després simplement se'm van oblidar per sempre", però en aquest cas les dificultats per aconseguir l’expedient judicial no el van fer defallir en el seu desig de descobrir què va passar amb aquell tros d’escultura. El resultat de tant d’esforç és Obra maestra, una novel·la basada en la realitat, però que, com diu l’autor a la nota final del llibre, també inclou ficció. I aquest és el punt més interessant del volum: perquè, si Tallón no hagués afegit aquest aclariment, els lectors haurien pensat, sense cap mena de dubte, que l’escriptor no havia fet més que transcriure -i en tot cas arreglar- les declaracions recollides per ell mateix al llarg dels anys. Obra maestra està composta per un seguit de declaracions de més d’una cinquantena de persones que, d’una forma o una altra, van tenir relació amb el cas.

Aquest reguitzell de testimonis conformen una mena de novel·la negra on la víctima és una obra d’art i on els sospitosos són els següents: el propietari de Macarrón, SA, el constructor que va enderrocar la nau on era l’escultura, els funcionaris dels ministeris de Cultura i d'Hisenda que van arruïnar l’empresa que la custodiava, els col·leccionistes privats i els ferrovellers de la zona. Tallón aconsegueix convertir un escàndol internacional en una novel·la plena d’intriga però d’aspecte periodístic, i s’afegeix d’aquesta manera a certa tendència que es detecta a la narrativa espanyola i que consisteix en convertir l’art en objecte literari. Ens referim, per posar només dos exemples, a Raúl Quinto i la seva NOF4, i a les últimes novel·les d’Enrique Vila-Matas. Tallón s’afegeix a aquest corrent amb una novel·la de gran ambició que farà que ens posem les mans al cap i repetim allò de "Quin país, quin país!"

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Obra maestra a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.