CampanetLa temptació fàcil és dir que Les palmeres salvatges, que un enamoradíssim William Faulkner (1897-1962) va publicar el 1939, són dues novel·les en una. No seria inexacte. Tant des d’un punt de vista argumental com d’estructura, ho són. Muntada com una doble narració en què dues trames independents es desenvolupen en paral·lel i sense interferir-se en una successió mecànica i invariable de capítols alterns, la impressió inicial és que Faulkner va concebre i va voler oferir la seva novel·la com la proposta de dos universos literaris juxtaposats, cadascun amb els seus personatges, la seva intriga, la seva època i el seu escenari. Aquests dos universos es despleguen interrompent-se l’un a l’altre contínuament, sense que entre ells mai hi hagi connexions explícites de fets i de sentit, ni transvasaments de personatges, ni res més que alguna mínima recurrència de motius, ni encara menys una confluència final.

Romanticisme volcànic i arravatat

Per tant, sí: es pot dir que són dues novel·les en una. Però, en realitat, no: si mai diríem que els versos més metafísics i els més deliberadament quotidians que conformen junts La terra eixorca de T.S. Eliot funcionen com dos poemes en un, tampoc es pot dir de Les palmeres salvatges. Faulkner usa les dissemblances i l’autonomia de les dues narracions d’una manera que obeeix més una lògica poètica o plàstica que no pas novel·lística. És a dir, si les ajunta però no les mescla no és per contar-les millor sinó per redimensionar-ne el to –crispat, exaltat– i per enriquir-ne l’atmosfera i la textura anímica –travessades per tota mena d’afliccions, fatalitats i violències–, i per resignificar-ho tot simbòlicament.

La primera de les dues històries, la que dona títol a la novel·la, conta la tràgica aventura de dos adúlters disposats a sacrificar-ho tot per mirar de viure el seu amor en plenitud, mentre que la segona té com a element dramàtic central la peripècia d’un presidiari que, durant una tempesta que provoca el desbordament d’un riu, es juga la vida i la llibertat per tal de salvar una dona embarassada. La primera transcorre durant la Gran Depressió (1937) i és tan romàntica com sòrdida i escabrosa (pobresa, avortaments), mentre que la segona història, ambientada el 1927, funciona com un malson meteorològic èpic. Totes dues tenen la materialitat vivíssima, la densitat de sentit, el virtuosisme tècnic i la força genesíaca habituals en Faulkner, que vivia com un granger, pensava com un sudista més o menys sensible i escrivia com un Homer veterotestamentari, però em sembla evident que la història dels adúlters, que desprèn una flaire fascinant de catàstrofe i indecència, és més rodona que la del presidiari i l’embarassada, caòtica i espessa.

Un detall curiós de la història d’amor de Les palmeres salvatges és que, tot i el cinisme i la modernitat i l’autoconsciència de Faulkner, és d’un romanticisme volcànic i arravatat. Ja ho he dit al principi: Faulkner va escriure la novel·la enamoradíssim. Feia poc que havia conegut Meta Carpenter, la secretària de Howard Hawks, amb qui va tenir una història complicada i preciosa que va durar divuit anys.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Les palmeres salvatges a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.