BarcelonaUna vegada hi havia una dona que, farta de la vida que portava, va voler inventar-se'n una de nova. Aquest podria ser el resum d’El despertar, la segona i darrera novel·la de la nord-americana Kate Chopin (1850-1904), que L'Altra recupera ara en català en una nova traducció de Xavier Pàmies. Abans n'havia publicat una altra, La culpa, on una dona prenia les regnes del seu propi destí en una plantació de cotó.

Chopin és una mena de J.D. Salinger femenina. La diferència –substancial– és que Salinger va callar aclaparat per l’èxit i ella va callar aclaparada per la polèmica provocada per la publicació d’El despertar, on l’emancipació femenina és la clau. Lluny de comparar-la doncs amb l’autor d’El vigilant en el camp de sègol, hauríem de posar-la al costat de les moltes dones que els guardians de la moral i l’ordre van condemnar a la foguera, incloses les bruixes. Com a bruixa de la literatura, Chopin retrata en clau femenina la societat del Sud, en concret de Louisiana, tot i que ella va néixer una mica més a dalt, a Missouri.

La protagonista d’aquesta història i la seva família passen l’estiu a Grand Isle, on també estiuejava l’autora. Allà, en un ambient de balneari que inclou banys de mar i llargs passejos, transcorre la primera part de la novel·la. Li succeeix una cosa amb la qual no comptava: “Per primera vegada va identificar els senyals d’enamorament que havia sentit de forma larvada primer de petita, després al començament de l’adolescència, i més tard com a dona”. Tot un terrabastall. Acabat l’estiu, el retorn a la ciutat no li fa oblidar el destinatari del seu enamorament improcedent, ben al contrari. L'Edna Pontellier té vint-i-vuit anys i és una dona casada, amb dos fills. El seu marit és un home bo. Per sort –i aquesta és la porta de sortida– mai se li ha acudit mantenir amb ell un esperit de submissió i no està disposada a renunciar a la seva felicitat.

Sortir de la gàbia

El destinatari del seu enamorament ha marxat lluny. Li va dir que li escriuria, però no rep ni una carta. El món se li fa progressivament més hostil i escull l’únic camí: “Va començar a fer el que volia i a sentir-se com volia”. El cert és que “dia a dia s’anava desprenent d’aquella identitat fictícia que acceptem com un vestit amb el qual poder presentar-nos davant del món”. Quantes i quantes no voldrien fer el que va fer l'Edna, em pregunto? Sortir de la gàbia, es tinguin o no les ales entrenades per al vol. A La creació de la consciència feminista, de Gerda Lerner, hi ha un capítol titulat “Autoritzar-se a si mateixa”. Això és el que fa l'Edna i és el que van fer també la Nora de Casa de nines de Henrik Ibsen o la Mila de Solitud, novel·la de Víctor Català: es donen permís a elles mateixes per alliberar-se dels rols de gènere tradicionals.

Els contes que acompanyen la novel·la també posen al centre la identitat femenina. Blanques o negres, algunes de les dones que hi surten també prenen decisions, com per exemple la senyora Baroda d’Una dona respectable o la senyora Sommers d’Unes mitges de seda. Sense oblidar Enllà dels pantans, un relat molt bell plenament sureny amb una protagonista lliure i propietària de la seva vida.