El cànon literari és com un castell gran i luxós. Una minoria d’autors n’ocupa les estances reials, uns quants més en comparteixen els salons amples i benestants, uns altres passegen solitaris per les torres altes, uns altres van i venen pels passadissos... Igual que els castells, els cànons literaris també tenen passatges secrets, llocs foscos i inhòspits on no treu el cap gairebé mai ningú. Dins el castell del cànon literari nord-americà, El senyor de les tenebres, de l’afroamericà Hal Bennett (1930-2004), en deu ocupar les masmorres.

Publicada el 1970, la novel·la, llegida avui, és tan salvatge i immoral que fins i tot costa descriure-la sense recórrer a la salvatgia i sense incórrer en immoralitats. Naturalment, aquesta referència a la immoralitat no comporta cap judici literari. L’obra de Bennett és immoral perquè literaturitza, sense reprovar-los i amb una energia narrativa colossal, tot tipus d’actes considerats indecents per la moral convencional, tot tipus de crims tipificats al Codi Penal i tot tipus d’idees i de gestos tinguts per impropis del que hem convingut a anomenar un ésser humà civilitzat. El senyor de les tenebres és una novel·la que Netflix mai podria convertir en sèrie. HBO, per adaptar-la, l’hauria d’edulcorar.

L’arrencada de la novel·la és espectacular. Però és una espectacularitat sinistra, grollera, feridora, a estones poètica, a estones boja i a estones repugnant. La primera escena ja fixa les coordenades literàries, existencials i morals de tota l’obra. Un nen juga despullat vora un rierol, el seu pare li comunica que acaba de matar la seva mare “a cops de cua”, és a dir, tenint-hi sexe, i el fillet, en comptes de recriminar al pare el seu crim espantós, s’excita i trempa. A partir d’aquest gir en les seves vides, el pare decideix muntar una religió al voltant del seu jove fill, el preciós i fabulosament dotat Joe Market, a qui va exhibint nu arreu del sud dels EUA durant la dècada dels 50. Fins aquí, l’arrencada. Que acaba amb el pare sortint d’escena. Aleshores, la novel·la esdevé una espècie de vodevil brutalista, agosarat i nihilista, amb embolics i misèries conjugals i una subtrama amb drogues, tot plegat en el context dels convulsos i contestataris anys 60.

Sense problemes de consciència

Que el pare exhibeixi el seu fill nu vol dir, també, que, més enllà de la retòrica religiosa, l’ofereix tant a homes com a dones perquè hi tinguin sexe, mentre ell també hi té sexe. “Has de cedir sempre a la temptació”, diu el pare al fill. “Així, després no tindràs mai problemes de consciència”. Escriure cedint a totes les temptacions –la temptació d’escandalitzar, la de fastiguejar, la de molestar, la de pertorbar, la de transgredir– sense doblegar-se en cap moment davant els dictats i els constrenyiments de la consciència: així sembla que va escriure Bennett la novel·la.

Una llista dels materials i dels motius argumentals amb què està feta El senyor de les tenebres per força hauria d’incloure: abusos sexuals de tota índole, un parricidi, tota mena de pensaments bestials, actes de pedofília, linxaments, violència de gènere, un abordatge sense filtres del conflicte racial (sense filtres vol dir que les idees hegemòniques i els prejudicis racistes interioritzats per víctimes i victimaris són tractats igual que els crims del racisme), homosexualitat i homofòbia, masculinitat i masclisme, la pobresa endèmica dels afroamericans, la guerra (Vietnam), idolatries i competitivitats fàl·liques diverses... Bennett treballa amb tot això, però el més important és que hi treballa frontalment, amb desimboltura naturalista, sense tabús ni judicis. El resultat és una novel·la poderosíssima, que genera fascinació i repugnància, escrita amb una prosa forta, precisa i ràpida, molt ben traduïda per Ferran Ràfols Gesa. Tot plegat fa pensar en el que hauria pogut escriure Louis-Ferdinand Céline si, en lloc de ser un francès odiosament antisemita, hagués sigut un negre nord-americà tan furiosament agreujat que ja res ni ningú no li importés.