La novel·la més clàssica d’un autor experimental: 'L'aigua que vols', de Víctor García Tur

Víctor Garcia Tur (Barcelona, 1981), guardonat amb el Premi Sant Jordi 2020 per la novel·la L’aigua que vols, és percebut tant per la crítica com pel públic com un dels narradors catalans actuals amb una relació més experimental amb la literatura. És a dir, amb una aproximació menys seguidista a la tradició, amb una concepció més peculiar i enjogassada de l’escriptura i amb unes maneres de procedir més sorprenents o més poc convencionals. (Tot el que acabo d’escriure és molt matisable, perquè també hi ha una tradició de l’experimentalisme, perquè també es pot ser peculiar i enjogassat d’una manera clàssica i perquè l’experimentalisme també té les seves convencions. En tot cas, ja ens entenem.)

La percepció de crítica i públic és encertada. Des que va debutar l’any 2009 amb els contes estilísticament virolats de Twistanschauung (Empúries) Garcia Tur ha escrit com qui fa feina en un laboratori –o com qui s’endinsa en un territori poc explorat–, tal com permeten constatar la seva primera novel·la, Els ocells (2016), i el recull de contes amb què va guanyar el Premi Mercè Rodoreda 2018, El país dels cecs, obres autoconscients però alhora elusives, còmodes en la pluralitat i la indefinició formals, comodíssimes en l’estranyesa.

Una experiència paradoxal

En aquest sentit, L’aigua que vols ofereix una experiència lectora paradoxal, tenint en compte la trajectòria de l’autor. Dic que és paradoxal perquè, si bé l’embolcall de l’obra és experimental, o diguem-ne típicament postmodern –se’ns presenta, sense gaire més explicacions, com una novel·la quebequesa originàriament escrita en francès, publicada l’any 1996 i ara traduïda al català–, tant el contingut com el gruix de l’obra són d’allò més clàssics. L’argument fins i tot té alguna cosa de clixé: tres germanes i un germà que viuen dispersats arreu es reuneixen, amb els cònjuges i els fills, a la finca familiar, a tocar d’un d’aquests esplèndids llacs canadencs, amb la intenció de celebrar l’aniversari de la seva mare, una dramaturga a punt de complir setanta-sis anys que ja és víctima de les pitjors xacres de la vellesa.

De vegades es diu que hi ha escriptors o artistes experimentals que ho són perquè no poden ni saben ser res més. Garcia Tur demostra que aquest retret, sovint tan pertinent, a ell no se li pot fer de cap manera. Tots els components clàssics del gènere novel·lístic que configuren L’aigua que vols són reeixits i funcionen a la perfecció. Els personatges, tant els protagonistes com els secundaris, són humanament complexos i literàriament veraços. L’acció argumental, que transcorre en un cap de setmana però que s’enriqueix amb constants meandres cap al passat, es desenvolupa a un ritme sostingut, amb un joc de tensions, distensions i clímaxs sempre controlat. Les escenes, rodones, es despleguen com condensats artefactes narratius. Les descripcions –d’escenaris, de comportaments, d’estats d’ànim, de psicologies– són vívides i precises. L’estil és robust tant quan és més reflexiu com quan és més plàstic, i tot s’hi nota cuidat –no hi ha frases òbvies, ni acumulades simplement per sortir del pas–. A més, un humor subtil ho punteja quasi tot –en forma d’enginy que té gràcia sense voler ser graciós– i l’atmosfera de conjunt és entranyable i elegíaca. Finalment, les discussions en relació a l’imminent referèndum sobre la sobirania del Quebec del 1995 donen substància sociopolítica al drama i fan de mirall –deforme, una mica opac– del conflicte català.

Al costat de tot això, la parafernàlia més experimental –les filigranes ortotipogràfiques, les notes a peu de pàgina del traductor i l’editor, tota la primera part entretallada i minimalista– resulten una mica gratuïtes. Fins i tot el desenllaç argumental de la reunió de la família Roy-Tremblaypierre, estilísticament més anticonvencional que la resta, fa una impressió desmanegada. O precipitada. Per sort, les pàgines finals –d’una intensitat neta i commovedora: aquí el recurs del minimalisme ortotipogràfic sí que subratlla amb intenció el sentit i la força del text i de l’experiència humana que s’hi relata– fan acabar la novel·la amb la potència que li correspon.