El notable exercici de llibertat creativa de Mar Bosch

Hi ha dos tipus d’escriptors, els que tenen imaginació i els que no en tenen, sense que això determini la seva vàlua literària. En tenen els que són capaços d’eixamplar la realitat i crear mons regits amb regles pròpies. Que Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) era una autora imaginativa i amb allò que s’anomena “un món propi” ja ho sabíem per novel·les seves com Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra, 2018) o La dona efervescent (Univers, 2020), i els contes reunits a Lliçons d’abisme ho confirmen.

Es dona el cas que aquest llibre pot semblar en un primer cop d’ull un exercici brillant d’escola d’escriptura –de fet, actualment l’autora treballa a l’Aula d’Escriptura Vicenç Pagès Jordà de Girona– i és probable que moltes de les idees li hagin vingut en el marc de la seva feina. Però com que qui això signa entén la literatura com un laboratori on tots els experiments estan permesos, el que importa és el resultat i aquest és notable.

Escriure sense constrenyiments de cap mena

Lliçons d’abisme desborda llibertat creativa. L’autora ha deixat que la ploma llisqui sense constrenyiments de cap mena i planta davant dels lectors artefactes que sovint no responen a la lògica del relat, cosa que justament els fa més interessants. Trobem mostres de microficció, marits que fugen, un escriptor que es dedica a la matança del porc i, fins i tot, pensaments d’un coix que rumia en vers. Tot això precedit per dues notes de l’autora en què ens fa saber que el títol l’ha tret de Jules Verne i que s’hi llença a compartir amb nosaltres esquerdes que s’obren en la vida quotidiana.

El llibre està salpebrat de dalt a baix amb les notes al peu escrites per una segona veu, en aquest cas disruptiva, amb força mala llet i que fa riure sovint. Altres llibres de ficció les han fet servir, com ara La broma infinita, la gran novel·la de David Foster Wallace, un autor que sembla proper a l’autora. Així, davant un conte que parla de l’avorriment, la nota diu: “Soc soci honorari del club de fans de la paraula tedi. Recordo la primera vegada que la vaig sentir. Em semblava el nom d’un paio d’aquests que surten a les pel·lis de terror adolescent. Sol ser un graciós i negre o un estúpid promiscu i blanc. Als Teddys els solen matar abans que a ningú. Quan són feliços fent alguna cosa pròpia d’aquelles que es fan abans de morir. Aleshores moren. Tot seguit una rossa sol cridar: «Teddy, Teddy! Oh! No! Teddy!»” Al darrer conte, Autoficció, que també podem llegir com un epíleg, coneixem la relació entre l’autora i el “notalpeuador”. I aquí entenem el perquè de la crítica punyent, el comentari mordaç i el menyspreu freqüent per les eleccions de l’autora.

Confesso que m’agraden més els contes curts que els llargs, potser perquè en la literatura imaginativa costa més que aquests darrers mantinguin l’impuls. Però he de dir que Mar Bosch se'n surt amb nota en relats extensos com Una sirena varada, la història de la desaparició d’una dona que coneixem mitjançant diversos punts de vista, des del pintor que la pinta fins al nen dels veïns que l’idolatra. “És curiós com la Mara cridava l’atenció de la gent, no creu? Una sirena! Quines coses! Estava convençut que a les mans tenia lluentons que s’afanyava a cobrir dins les butxaques. Jo li vaig contestar la veritat, que tenia psoriasi. Que es gastava el que no estava escrit en cremes. I el nen duro que no, que eren escames de peix”.

No entreu a Lliçons d’abisme buscant res que no sigui literatura experimental i el goig de narrar per narrar. Si ho feu, no entendreu res. Contràriament, si hi entreu lliures de prejudicis, gaudireu d’allò més.