BarcelonaAmb pròleg d’Eva Piquer i traducció de Carlota Gurt, No me’n recordo de res (L’Altra, 2022) és el segon recull d’articles de premsa d’una de les escriptores feministes més incisives, hilarants i irreverents de la literatura nord-americana del segle XX, Nora Ephron (Nova York, 1941-2012), que va saltar a la fama internacional quan va escriure el guió de la premiada comèdia Quan en Harry va trobar la Sally (1989). Ephron detecta l’absurditat de la vida moderna i revisa el seu passat, una cadena de fracassos i alegries. Pot parlar del que sigui i fer-ne un article literari: com sobreviure a un divorci, com lluitar amb la safata d’entrada del correu electrònic (el relat Les sis etapes del correu electrònic és de plorar de riure), com va ser la seva història d’amor amb el periodisme o la seva addicció a l’Scrabble en línia, quins canvis físics arriben amb el temps, la impossibilitat de recordar noms quan et fas gran o les antigues receptes i les ridícules modes alimentàries, o la cara que et queda quan ja no reconeixes ningú a la revista People. 

Una amnèsia desoladora

Tant l’estructura com el to com la tipografia com el nombre de pàgines de No me’n recordo de res coincideixen amb els del seu primer recull d’articles, I feel bad about my neck (2006), però en aquest segon recull la ploma s’ha esmolat en paral·lel al seu sentit de la mortalitat imminent. L’autora té seixanta-nou anys quan escriu No me’n recordo de res, ja li han diagnosticat la malaltia que acabaria amb la seva vida, la leucèmia, i exposa una mirada molt interessant sobre com canvia la vida quan envelleixes: "Fa anys que m’oblido de les coses, com a mínim des dels trenta". Puc assegurar que a mi em passa el mateix, potser des dels quaranta. I ja no és allò d’entrar a la cuina i dir "Què venia a buscar?", sinó que l’amnèsia que aquí s’analitza és molt més desoladora. Se sol atribuir el fet de perdre gradualment la memòria amb l’edat, però la gran ironia de la vida és que, de vegades, no hi té res a veure.  

Enginyós i perspicaç quant al llenguatge i amb un bon ritme narratiu, No me’n recordo de res fa la funció de dietari personal en el qual l’autora, malgrat no esmentar la seva salut, sí que enumera coses que trobarà a faltar (els seus fills, la primavera, el concepte de gofre, la idea de passejar pel parc, llegir al llit, la mantega, sopar amb amics) o coses que no trobarà a faltar quan hagi mort (la pell seca, els sostenidors, les flors mortes, el col·lapse del dòlar, el soroll de l’aspiradora, el cos de lletra petit, etc.). La memòria és un personatge més del llibre: Ephron reflexiona sobre el moment en què comences a sentir-te desconnectat de la vida que has viscut perquè no te'n recordes de grans porcions de vida, tot i que, per contra, tens alguns detalls insignificants incrustats al cervell amb permanència. 

No me’n recordo de res no és un llibre tan divertit com I feel bad about my neck perquè sota l’aparença d’un divertimento s’hi endevina el sentit ombrívol del final de la vida. Tampoc és tan irònic o agredolç com Acidesa estomacal, però continua sent una lectura deliciosa que passa volant perquè l’escriptura de Nora Ephron és senzilla i entretinguda però en paral·lel fa anar les neurones a cent per hora.